dilluns, 4 de desembre de 2017

En David


Avui parlaré d'un llibre que encara no he acabat, però és que no m'hi puc estar perquè em sembla magnífic. Es tracta de Els homes i els dies, l'obra completa de David Vilaseca publicat per l'Altre Editorial.

No coneixia res d'ell, però un dia d'aquest novembre vaig veure a l'Ara Llegim que en parlaven en motiu de la recent publicació i em va semblar molt interessant, sobretot per la història del David que va morir molt jove, amb 46 anys, atropellat per un camió quan anava amb bicicleta per Londres. En vida només havia publicat un llibre, L'aprenentatge de la soledat, que és el que llegeixo ara i que té una força brutal.


No deixa de ser literatura del jo, és a dir, els diaris del David (em refereixo pel nom de pila per la proximitat que s'hi estableix amb ell llegint-lo, es converteix en un amic), la seva veu parlant-te directament, sense embuts, amb tota franquesa i duresa. Ell era especialista en aquesta literatura i va publicar el diari en forma novel·lada o literària per fer-lo més universal.

Però tot i que és la seva vida i, a priori, podries pensar que no t'interessa la vida d'un desconegut, només començar les primeres línies ja no pots deixar de continuar, de sentir empatia per ell, d'apreciar-lo i fins i tot estimar-lo, i sobre tot acompanyar-lo amb aquest aprenentatge vital de la soledat.

És un llibre per gaudir llegint. No s'ha d'anar, ni cal, amb preses. És un d'aquells llibres que cal madurar a poc a poc i descobrir pàgina a pàgina, dia a dia, paraula a paraula.


dilluns, 13 de novembre de 2017

Em vas trucar...


Hi ha petits detalls a la vida, als quals no donem gaire importància i que, no obstant, poden influir molt en altres persones sense que ni ens adonem.

Això és el que em va passar no fa gaire amb una companya de feina el dia que li fèiem una celebració de jubilació.

Al final del petit acte, m'hi vaig acostar a ella per acomiadar-la i fer servir les fórmules de rigor d'aquests casos quan em va dir:

- No oblidaré mai que em vas trucar. Gràcies - mentre se li humitejaven els ulls de l'emoció.

Em vaig quedar sorprès perquè no entenia res i li vaig preguntar de què anava allò. Em va dir que jo havia estat una de les poques persones que l'havia trucat per interessar-me per ella quan havia tingut un greu problema de salut. 

Feia tants anys ja de la seva malaltia i d'aquella trucada que ho havia oblidat totalment. Però ella no. Per ella, aquell petit gest meu que vaig fer perquè em semblava el més lògic de fer amb una companya de feina, va ser molt important, tant que encara quan la va recordar, es va emocionar.

Sembla una història d'aquelles de "moraleja", però és ben real i des de llavors que penso que, a vegades, un petit somriure, un gest, a algú en un moment determinat, que per a nosaltres no ens implica cap esforç, a l'altre persona li pot fer un bé que no podem ni arribar a sospitar.

Per cert, ara li enviaré un WatsApp per preguntar-li com li va la vida de jubilada i si s'ha tornat a dedicar a la restauració de mobles.

divendres, 27 d’octubre de 2017

Via fóra...


Avui he trobat aquest poema publicat el 1901 i que crec que segueix estan de rabiosa actualitat més de 100 anys després (bé, en tenia més actualitat a les 14 h que a les 15:27 h) ;)

Via fóra...

¿Qué fá exa gent forastera
que's fica à nostres casals,
se'ns emporta la cullita
y ab la hisenda acabarà;
que moteja nostres resos
com si'ls fes un condemnat,
y'ns arrebassa la llengua
si ab lo cor volem parlar?
¿No paguém al Rey las tallas
dels primers fruyts del trevall?
¿que se deshonra à la terra
per parlar en català?
— ¡Com que'l poble sense lléngua
degenera y mor esclau! —

¿Qué fé exa gent forastera
escampada sá y enllá,
rebuig de pobles y vilas
dexías de Satanás?
Si han malmés son patrimoni
que'l refassin trevallant
y no vingan á empobrirnos
per volguernos igualar;
¿No tenen los nostres jutjes
per reprimir tals desmans,
la lley sábia de la terra,
la fermesa en la vritat?
Nostres lleys foren cremadas
per qui'ns ha de judicar.

¿Qué fa exa gent forastera
que al redoble d'un timbal
recorra vilas y pobles
y se'n dú'ls minyons cada any?
¿Quin crim feren aquets joves
que'ls busquin de mas en mas
y se'ls emmenin á collas
com si fossin criminals?
¿No son consol de sos pares?
¿No son esclaus del trevall?
y, quan perilla la patria,
no la saben defensar?
Retenir la sang novella
n'es prudència dels tirans. —

Donchs, que son los crits de ¡Visca!
per las pátrias llibertats,
si la pátria ja no es pátria
y sos fills restan esclaus?
¿Com pot ser lo que avans era,
aquella pátria tant gran
que dintre d'ella hi cabian
totas nostras llibertats?
Si'ns arrebassan la llengua
y las lleys nos han cremat,
y se'ns emportan los joves
¡Qui la empenta aturará!
Deu del Cel que sempre vetlla
pels pobles esclavisats.


Publicat a:

Geronés, Lo, 1901-06-15, p. 3.
Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgd)

dimarts, 24 d’octubre de 2017

La meva àvia


No sé perquè, però darrerament he pensat amb la meva àvia d'una forma recurrent. 

Ella era una dona molt especial, petita i amb aparença fràgil, però d'un caràcter fort que li va permetre tirar endavant amb quatre filles i un marit en uns temps molt complicats i en una terra que no era la seva, però que va saber fer seva i estimar-la com la que més. Una dona que va saber enfrontar-se a les adversitats amb determinació i amb un gest amable.

Recordo un moment de fragilitat seu del qual suposo que no en va ser-ne conscient. Ja era gran, superava els 90 i un dia asseguda al sofà i veient les trapelles del seu besnét de 10 anys va dir més per ella que perquè la sentís ningú: 

- Cuando crezcas, serás un rompedor de corazones! Ya me gustaría verte , pero...

La frase va quedar en l'aire, no calia afegir res més. N'era molt conscient de tot, tant fins el punt que un dia, amb 92 anys, va decidir que ja havia fet la seva vida, que en tenia prou i que se n'anava. A poc a poc, en qüestió d'una setmana es va apagar com una espelma que s'acaba, tranquil·la, fent les paus amb el món i acomiadant-se subtilment de tothom perquè fins i tot en els darrers moments va voler ser discreta.

Una gran dona. Com poques n'hi ha.

divendres, 19 de maig de 2017

Indefensos


Quan es troben bé són alegres, trapelles i actius, però quan no estan fins se'ls veu tan moixos i indefensos que et trenquen el cor, potser per la seva incapacitat d'expressar o d'interpretar el que els passa. No estan bé i no saben perquè, volen comunicar-ho i no saben com, però es fan entendre molt bé, encara que ells no ho sàpiguen.

Avui li treuen el pòlip que tan li molesta i demà ja estarà corrents boja com sempre.

divendres, 7 d’abril de 2017

L'ús de la bicicleta

Jo circulant amb bici pel carril destinat a tal efecte

El 30 de novembre, mentre jo caminava tranquil·lament per la vorera, en una cantonada d'un carrer estret em va sortir un boig en bicicleta i no vaig poder evitar la patacada. El resultat va ser una molt important luxació del dit petit de la mà dreta, immobilització durant 3 setmanes i rehabilitació diària des del mes de gener i encara no he acabat. Tot i això perquè el metge em digui que el dit no em quedarà mai bé.

Sóc usuari no habitual de la bicicleta i crec que és necessari que se incentivi molt més, però això passa per la creació de carrils bici sostenibles (que no s'hagin de tallar arbres per fer-ne un, com han fet a Girona) i amb lògica, és a dir, hi ha carrils que comencen i acaben com el Guadiana o que no porten enlloc (com els pocs que hi ha a Salt). I també, com no, amb la pedagogia i el càstig pels imprudents.

No sé si la solució passa per un registre, matriculació o obligació d'assegurança. Potser les dues primeres opcions no caldrien, però la tercera certament sí. La Plataforma Mou-te en Bici de Girona diu que l'assegurança del pis ja inclou el dany a tercers. Cert, però el fill de puta que em va atropellar, ja us asseguro que, d'assegurança, no tenia ni la d'anar a cagar! No es pot ser tan perroflauta i confiar amb la bona fe de la gent, perquè no és així, per cada persona que actua bé, hi ha quinze que ho fan egoistament. 

Quan em van atropellar em vaig sentir totalment impotent, perquè tot i que es va aturar, no es va creure que m'hagués fet mal i mentre jo m'aguantava el dit amb l'altre mà ple de dolor i l'insultava com mai he insultat a cap desconegut, no vaig poder fer res més que engegar-lo a pastar fang i anar-me'n de dret a l'hospital, tot sol. Què hauria aconseguit demanant-li el DNI o trucant la policia? Res de res, a part de molts més mal de caps.

S'ha d'acabar d'alguna manera amb l'incivisme de molts usuaris de bicicleta (que no ciclistes, aquests acostumen a ser molt responsables), però encara més, de la impunitat amb que actuen, tan a Salt com a Girona, com arreu. De la mateixa manera que s'ha de fer pedagogia als conductors de vehicles a motor i als vianants que els carrils bici són de circulació i no es poden envair o creuar sense mirar.

dimarts, 24 de gener de 2017

Lectures del 2016

Com cada any, per aquestes dates, toca fer resum de les lectures efectuades l'any anterior i com sempre, em sorprenc de veure que la llista és llarga, la qual cosa no vol dir necessàriament de qualitat, però sí que han estat les lectures que m'han vingut de gust i quan les he necessitat. Aquelles que he deixat a mitges per insofribles o perquè no era el moment de la seva lectura, no queden recollides en aquesta llista.

Intentaré definir el que m'han semblat amb una frase o paraula.

1.- Els hereus de la terra. Ildefonso Falcones, 2016 (LLARG, MOLT LLARG)

2.- Entre dioses y monstruos. Joan Lluís Goas, 2016 (CURIÓS I DIVERTIT)

3.- The Time of My Life. Hadley Freeman, 2016 (PER CINÈFILS DELS 80)

4.- Barba-rossa. Joan Pons, 2006 (MEREIX MOLTA MÉS REPERCUSIÓ)

5.- L'illa dels 5 fars. Ferran Ramon-Cortés, 2012 (AUTOAJUDA PER PARLAR EN PÚBLIC)

6.- La filla de la neu. Núria Esponellà, 2016 (CORRECTE)

7.- El món blau estima el teu caos. Albert Espinosa, 2015 (INSOFRIBLE) 

8.- Temps de llum. Sílvia Tarragó, 2016 (ATRAPADOR)

9.- King Kong. Anthony Browne, 2006 (INTERESSANT)

10.- Germà de gel. Alicia Kopf, 2016 (FRED I ENCISADOR COM EL GEL)

11.- Un secret de l'Empordà. Imma Tubella, 2016 (DE DEBÒ AIXÒ ÉS UNA NOVEL·LA)

12.- Un any a la Provença. Peter Mayle, 1989 (OLOR D'ESPÍGOL)

13.- El llibre dels Baltimore. Joël Dicker, 2016 (INSUPORTABLE)

14.- La veritat sobre el cas Harry Quebert. Joël Dicker, 2013 (GENIAL)

15.- Estado de miedo. Michael Crichton, 2015 (NO CAL PERDRE EL TEMPS)

16.- Fins aquí hem arribat. Petros Màrkaris, 2016 (PROFESSIONALITAT D'ESCRIPTOR)

17.- La noia del tren. Paula Hawkins, 2015 (NO MEREIX EL MÈRIT QUE TÉ)

18.- Els àngels de gel. Toni Hill, 2016 (INTRIGA DE CAIRE GÒTIC A LA CATALANA)

19.- La ciudad de madera. Agustí Cabruja, 1947 (COLPIDOR)

20.- Queer. William S. Burroughs, 2007 (IRREVERENT)

21.- La dama de la furgoneta. Alan Bennett, 2009 (TENDRE)

22.- Jardí a l'obaga. Blanca Busquets, 2016 (GAUDIR I OBLIDAR)

23.- La muerte de Ulises. Petros Márkaris, 2016 (MÉS PROFESSIONALITAT D'ESCRIPTOR)

24.- Camp d'Argelers (1939-1942). Felip Solé i Grégory Tuban, 2011 (HISTÒRIA PROPERA)

25.- La ciutat òrfena. Victoria Hislop, 2015 (PROMETIA MOLT MÉS DEL QUE DONA)

26.- L'hotel encantat. Wilkie Collins, 1996 (TERROR GÒTIC PUR)

27.- L'elefant desapareix. Haruki Murakami, 2016 (QUAN EM TORNARAN EL VERITABLE MURAKAMI????)

28.- Jonàs. Isabel-Clara Simó, 2016 (PLE DE TÒPICS IMPROPIS DE LA SIMÓ)

29.- Les escales de llevant. Amin Maalouf, 1996 (EXCEL·LENT)

30.- Escolta la cançó del vent i Pinball, 1973. Haruki Murakami, 2015 (APROVAT BAIX)

31.- No me dejes (Ne me quitte pas). Màxim Huerta, 2015 (MOLT MILLOR DEL QUE ESPERAVA)

32.- Timbuktú. Paul Auster, 1998 (AUSTER EN HORES BAIXES)

33.- Les banyes del Capricorn. Robert Fàbregas, 2016 (PER CORS SOLITARIS)

34.- L'ou d'or. Donna Leon, 2014 (PROFESSIONALITAT D'ESCRIPTOR)

35.- Blitz. David Trueba, 2015 (CORRECTE)

36.- Amb l'aigua al coll. Andrea Camilleri i Carlo Lucarelli, 2011 (HI HA COSES MILLORS)

37.- La filla estrangera. Najat El Hachmi, 2015 (EXCEL·LENT)

38.- Cremeu Barcelona! Guillem Martí, 2015 (EXCEL·LENT)

39.- Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Yuval Noah, 2014 (MOLT INTERESSANT)
40.- La extraña historia de Maurice Lyon. Oriol Nolis, 2015 (ANGOIXANT)