dilluns, 13 de novembre de 2017

Em vas trucar...


Hi ha petits detalls a la vida, als quals no donem gaire importància i que, no obstant, poden influir molt en altres persones sense que ni ens adonem.

Això és el que em va passar no fa gaire amb una companya de feina el dia que li fèiem una celebració de jubilació.

Al final del petit acte, m'hi vaig acostar a ella per acomiadar-la i fer servir les fórmules de rigor d'aquests casos quan em va dir:

- No oblidaré mai que em vas trucar. Gràcies - mentre se li humitejaven els ulls de l'emoció.

Em vaig quedar sorprès perquè no entenia res i li vaig preguntar de què anava allò. Em va dir que jo havia estat una de les poques persones que l'havia trucat per interessar-me per ella quan havia tingut un greu problema de salut. 

Feia tants anys ja de la seva malaltia i d'aquella trucada que ho havia oblidat totalment. Però ella no. Per ella, aquell petit gest meu que vaig fer perquè em semblava el més lògic de fer amb una companya de feina, va ser molt important, tant que encara quan la va recordar, es va emocionar.

Sembla una història d'aquelles de "moraleja", però és ben real i des de llavors que penso que, a vegades, un petit somriure, un gest, a algú en un moment determinat, que per a nosaltres no ens implica cap esforç, a l'altre persona li pot fer un bé que no podem ni arribar a sospitar.

Per cert, ara li enviaré un WatsApp per preguntar-li com li va la vida de jubilada i si s'ha tornat a dedicar a la restauració de mobles.

3 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

No hem d'oblidar mai la importància dels petits gests, com aquestes trucades. El món aniria millor si tots en féssim més!

XeXu ha dit...

Estem tan encaparrats amb la voràgine de la vida que segur que no prestem prou atenció als altres. Amb petits gestos com el teu ens podem guanyar una persona per tota la vida, perquè quan passa alguna cosa que necessites i ja no t'esperaves, no ho oblides mai. Diria que no ho podem forçar, que ens ha de sortir natural perquè sigui sincer, però es creen vincles que ja no es trenquen. La gràcia és aquesta, que per tu va ser tan lògic i evident que no li vas donar importància. Però per l'altra va ser tot un món, i és maco que t'ho faci saber. Per altra banda, dir que és molt curiós com funciona la nostra memòria, però aquest és un altre tema.

pons007 ha dit...

Ja està en Deric fent-nos sentir culpables a tots aquells els quals l’altra gent li importa un pebrot