Nostàlgia de La Havana coneguda

Ara sí, ara que el viatge s'ha acabat i torno a casa, a la realitat, ara que l'he conegut i ha complert les espectatives que tenia sobre ella, ara ja puc dir que sento nostàlgia de La Havana.

Quan vaig arribar sentia com si ja la conegués, no era una ciutat desconeguda, estranya per mi, al contrari, em sentia com a casa, em sentia bé caminant pels seus carrers, per les seves places, sentint els sons i sorolls intensos, les olors, els colors caiguts dels edificis senyorials en runes, l'amabilitat de la gent que no té res però és feliç i creu en el futur amb optimisme... I ara això queda lluny, massa lluny, encara que restarà per sempre dins meu, en el meu record, en el meu cor.

Però també sento nostàlgia de tot Cuba, de tot el país, de totes les ciutats i pobles que he visitat perquè Cuba no és solament La Havana, aquesta ciutat és un petit reflex, de vegades distorsionat, de la realitat del país. Un país de contrastos, de palaus i cases senyorials en runes habitades per gent que no té res més que les esperances en un futur que es tradueix en poder menjar cada dia, en aconseguir uns pocs pesos convertibles que es convertiran miraculosament en uns quants centenars de pesos nacionales que els serviran tansols per sobreviure una setmana més, però tot i això no es queixen, tenen un somriure feliç als llavis, un divertit ball al cos i una melodia alegre per cantar i, a sobre, compartiran amb tu de bona gana el poc que tenen, oferint-te la seva pobre llar plena de colors vius i alegres, perquè com diuen "soy pobre, pero me gusta atender bien a los invitados".

Queden tantes històries viscudes, tantes emocions, tants amics, tants records, tants sentiments, que una vida no és suficient per viure-la a Cuba.

Cada dia és una història, a cada minut una emoció, un gest, una paraula, una mirada d'algú que passa al teu costat i el mires un segon i descobreixes tota la força continguda d'aquell gest, aquella mirada, que et desperta uns sentiments intensos dins teu:

una dona amb una carta pel seu marit; una mare preocupada per la seva filla; un nen feliç jugant a caniques al carrer; un noi amb el desig de poder seure un dia en la terrassa d'un bar; una dona contenta de trobar un barret de palla en un banc del parc; la pesca d'un peix; una queixa perduda per no tenir llet; l'enyorança d'un fill emigrat a Miami; la impotència de no poder viatjar; el noi que no sap com es corda el cinturó de seguretat del cotxe; la casa sense aigua corrent però amb un jardi ple de roses; la botiga buida; la senyora de la cartilla de racionament; la jinetera que busca clients des del bar; els nois que juguen a beisbol sense bat al mig del carrer; les cues per poder comprar un gelat amb només un sabor per poder escollir; les dones que criden divertides i coquetes quan els fas una fotografia; les noies amb els seus uniformes infantils d'escola; el barber que talla els cabells al carrer; la paradeta portàtil de sucs naturals; la senyora que ven collars per poder menjar aquell dia; el pintor que celebra la venda d'un quadre; la noia que somia viatjar a Barcelona; el noi que vol ser català; el rom al carrer; les onades del Malecón; les esglèsies de Camagüey; el carnaval de Morón; l'entrepà de rostit de porc d'una parada de carrer; els cayos; la fastuositat del Ché a Villa Clara; l'elegància de Trinidad; la barbaritat de Varadero; el viatge en el temps de Viñales; l'afrancesament de Cienfuegos; la senzilleda de Sancti Spiritus; la pobresa de Nuevitas; la prosperitat de Matanzas; el fabricant d'autèntics puros havanos; l'artesà dels llibres; el doctor interessat per la història cubana; el noi tímid que no gosa acostar-se; l'avi de Càrdenas...

Tantes i tantes històries que donarien per escriure un bloc sencer durant un any per no oblidar-les mai, tot i que sé que això és impossible, oblidar-les. Mai es pot oblidar una vida viscuda intensament durant quinze dies.

Comentaris

Mikel ha dit…
A cuba hi segueix sobrant una cosa...es diu Fidel i te barba.
Jobove - Reus ha dit…
al dia que falti Fidel, els americans tornaran a conquistarla per convertir-le amb el seu burdell.

Que et sembla la inteligencia de la gent cubana i el voler parlar per parla ?

A la meva filla és volia quedar a viure per ajudar-los.

I els paisatges cubans del interior ?

Ah !!!!! Cubàname !!!
El veí de dalt ha dit…
Osti Deric, quina enveja sana! Alguna foto per fer-me més dentetes?
nimue ha dit…
hola amorrrrr!! ja has tornat!
ho has explicat tan bé...
b7s!
Deric ha dit…
Prometo penjar fotos i escriure més tan aviat com pugui, però ara he d'acabar el treball del postgrau (que he d'entregar abans del dia 30) i vaig amb el temps molt just.
Júlia ha dit…
Ben retornat, ja ens ho aniràs explicant, m'alegro que ho hagis passat tan bé i que s'hagin complert les teves expectatives, quan pugui també m'agradaria fer-hi un viatget.
Words ha dit…
Avui he trobat el teu llibre a la llibreria on treballo,i he vist que tenies intencio de publicar alguna cosa sobre viatges...per axo viatges taaaaaaaaaaaaaan?? ^^

Me'n alegro que ho hagis pasat be, petons
gatot ha dit…
Déric... segur que donaria per un any de blog... però estic segur que donarà -a part de per un o diversos llibres- per un pòsit de sentiment que va més enllà dels tòpics: és la vivència la que val.

Qualsevol tarda fem una clara fresqueta al barri vell.
Joana ha dit…
M'has fet pensar en Egipte. Hi ha un mercat , un gran Basar( Kalili ) on a més d'articles de toa mena t'hi trobes bocins de vida a cada racó, a cada mirada i a cada gest. Són llocs que mai oblidaràs perquè el seu aroma et penetra i no el deixes mai més!
Bentornat!
Deric ha dit…
És clar, Words
Gatot: fet!
Joana, cert, El Kalili també és tot un món, a mi em va emocionar poder seure al mateix cafè on anava sempre l'escriptor Naguib Mahfuz
Anònim ha dit…
Ostres quina enveja, Cuba!!!!

Aquest es un dels meus propers objectius.

Pel que veig t'ho vas passar pipa, enhorabona!
l'any que bé hi tornem, es la nostalgia noi.
A Soroa no hi vares anar?
Deric ha dit…
no ens va donar temps de veure tot el que voliem, per això vull tornar-hi.
Hola, he llegado a tu blog por casualidad. Te voy a seguir la pista.

Saludos del crítico de blogs.
euria ha dit…
ja et tenim aquí!!! :) segur que deus estar encara cansat....t'imagino intentant captar tot el que et podia donar Cuba i segur que no n'has tingut prou. Jo també m'apunto a la petició de veure més fotos :)
Cristina ha dit…
Mmmmmm, veig que t´has enamorat de Cuba. Per mi és un viatge pendent. A mi el que em té enganxada és la seva música. El son cubano, l´origen de la música que més m´agrada.

Petons!