 |
| Photo by Deric. París, 2015 |
Vaig conèixer l’Hèctor en una festa a casa d’uns amics en comú i el vaig trobar molt interessant, però no me’n vaig enamorar, no va ser amor a primera vista ni flechazo ni res d’això. L’enamorament arribaria més tard, anys més tard, de fet, quan ja havíem coincidit alguns cops més i havíem començat a parlar de debò, vull dir a tenir converses més personals que les que es mantenen en trobades d’amics, coneguts i saludats. Potser perquè tots dos ja començàvem a ser grans o millor dit, a ser més madurs i no ens deixàvem endur tan per les baixes passions com a la primera joventut.
Sé que vaig d’una cosa a l’altre, però ara m’ha vingut al cap el meu primer amor i no em refereixo al primer amor platònic de l’adolescència, sinó aquell amb el qual encetes la teva vida sexualment adulta, compartida, lluny de les estones d’autodescobriment que, de fet, no deixen de ser una forma de preparar-te mentalment i físicament per aquell moment en el qual t’has de despullar davant d’una altra persona i deixar-te anar totalment.
D’amors platònics en vaig tenir molts, moltíssims, durant l’adolescència. M’enamorava de tots els companys de classe, bé, dels dels cursos superiors, perquè sempre m’han agradat més grans que jo. A més, els del meu curs no els volia veure ni en pintura, a excepció d’un parell que eren bons amics, els altres res, m’ho van fer passar tan malament durant vuit anys que... en fi, ja en parlaré més endavant d’això. També m’enamorava dels amics del meu germà gran. Sobretot quan venien a la piscina de casa a l’estiu i els veia amb els banyadors petits, marcant paquet, i aquells incipients cossos d’home amb músculs definits i pèl corporal, fent brometes entre ells de mascle alfa i fardant de fer coses que encara només les havien fet en somnis.
Però no va ser fins als divuit que em vaig enamorar perdudament. Era el cosí d’una amiga de la colla que havia vingut al poble on estiuejàvem per passar les vacances. L’Adrià, un any més gran que nosaltres. Morè. Alt. Fibrat i pelut. Va ser el primer que vaig veure quan me’l va presentar, els pèls que li sortien per la camisa entreoberta. Li vaig donar la mà, tímid, i ell em va fer una encaixada, tan ferma i decidida que em vaig excitar de cop. Em vaig posar tan vermell per la por de ser descobert que es va posar a riure i em va posar la mà a l’espatlla, prement-la, abans de marxar carrer enllà amb la seva cosina.
A partir d’aquell moment ens vèiem gairebé cada dia. També és cert que jo ho provocava, fins el punt que em vaig convèncer que m’engegarien a fer punyetes per pesat i un dia, avergonyit per la freqüència dels meus encontres «casuals» i la meva insistència en fer coses i quedar, havia decidit que no els veuria, que em buscaria qualsevol excusa per no passar pel seu carrer ni anar al bar del poble ni res. Ho vaig aconseguir, tot i que per la nit em moria de ganes de veure’l, de sentir la seva veu, la seva olor, i me’n vaig anar a dormir amb el cor encongit. Em vaig llevar content, feliç d’haver-me mantingut ferm amb la meva decisió i vaig decidir allargar-ho un dia més. Jo sí, però ell no. A migdia es va presentar quan jo estava passant la tallagespa pel jardí del davant i es va recolzar a la tanca, mirant-me. No em vaig adonar de la seva presència fins que vaig fer la següent passada a la gespa i vaig quedar de cara al carrer.
- Bon dia, Hug. Que fas?
En lloc de contestar vaig córrer a les escales per agafar la samarreta i posar-me-la. Mai m’he sentit còmode estant mig nu davant la gent. M’hi vaig acostar a la tanca.
- Hola, Adrià. Ja ho veus, ajudant el pare amb l’herba del jardí.
- Sí, ja ho veig, però no me n’havia adonat de l’herba.
- Què vols dir?
- Res. Com és que ahir no vas venir al bar? Hi érem tots.
- Sí? Bé, tenia feina. Volia acabar un quadre que fa temps que tinc començat.
- Pintes? No ho sabia.
- Ho faig per passar l’estona, per divertir-me.
- M’ho ensenyes? M’agradaria molt veure el que fas.
- No ho ensenyo a gairebé ningú. No és bo.
- Això ho decidiré jo, si és bo o no. Au, ensenya-m’ho.
Com podia negar-me si el que desitjava més en aquest món era tenir-lo a prop i tot per mi sol. De fet era el primer cop que ens trobàvem sols i no ho havia buscat jo, si no ell. El vaig fer passar i el vaig portar cap a l’estudi situat a les golfes de casa, l’únic lloc on la mare em deixava tenir les pintures i tot desordenat com jo volgués. S’hi pujava per una estreta escala que es feia baixar del sostre a través d’una trapa i el vaig fer pujar a ell primer, així tindria l’oportunitat de mirar-li bé les cames peludes i el cul marcat sota els pantalons curts texans, i m’hi vaig imaginar de tot. Un cop a dalt se’n va anar de dret al costat del finestral on hi havia el cavallet i la tela que havia estat pintant darrerament, però no el dia abans com li havia dit. S’hi va plantar al davant, concentrat, mirant-lo callat. Hi va estar ben bé dos o tres minuts sense dir res ni fer cap gest i jo em vaig començar a impacientar, no sabia què fer ni dir, així que em vaig asseure al tamboret, esperant. Finalment es va girar i em va mirar directament als ulls.
- Ho sap la Laura, això, que pintes?
- No. No ho sap ningú de la colla.
- Li hauries de dir, ella fa història de l’art i, Hug... És magnífic! Quan m’has dit que pintaves em pensava que seria una cosa més, no sé, més d’amateurs, però això... no hi entenc gaire, però és d’un hiperrealisme brutal. I sempre pintes paisatges urbans? Vull dir, no pintes natura o persones?
M’havia posat ben vermell. Cert que estava satisfet d’alguns dels meus quadres, però era el primer cop que algú de fora de la família en veia un i deia una opinió que vaig considerar sincera.
- Darrerament m’ha donat per les ciutats, aquest és de quan vam anar a París el mes passat, però també he fet alguna marina i algun de persones.
- Els puc veure?
Li vaig assenyalar un racó de l’estudi on hi havia un petit munt de teles mal posades. S’hi va acostar i va començar a treure un per un, mirant-los amb atenció. Els havia fet a l’hivern i la majoria eren de carrers i edificis de ciutats que feia inspirant-me en fotos, però també hi havia un retrat d’en Jesús, el meu germà.
- És el teu germà, oi?
- Sí. Molt guapo. El quadre, vull dir. Ell també, però tu ets més guapo.
Ho va dir mirant-me fixament i de poc que no caic del tamboret. M’acabava de dir guapo. Ho havia sentit bé? Era una floreta, un intent de seducció o un quedar bé per compromís? No vaig tenir temps de pensar-hi gaire perquè se’m va acostar a poc a poc sense deixar de mirar-me als ulls. El cor m’anava a mil per hora. Quan va arribar a la meva alçada, va recolzar les mans als meus genolls i va acostar la seva cara a la meva.
- Ets molt bo. M’encanten els teus quadres, però tu m’agrades més.
I em va besar. Els seus llavis sobre els meus. Va entreobrir la boca i la seva llengua buscava la meva. El que va passar a continuació només ho havia viscut en els meus somnis humits i va ser magnífic.
Comentaris