Aquest text podria convertir-se en l'inici d'una nova novel·la o quedar-se tal qual. Que us sembla, la continuo?
RECORDARÉ EL TEU NOM
Jo era un nen feliç fins que un dia, al pati de l’escola, quan tenia 7 o 8 anys, un company de classe em va cridar:
- Xiscles com una nena. Nena! Nena! Ets una nena!
I jo, en lloc de fotre-li un gec d’òsties, em vaig quedar ben aturat sense saber què fer o que dir perquè no entenia res de res. Va ser un greu error i va representar l’inici del meu calvari infantil.
Tot i que, si ho penso una mica millor, potser va començar abans i tot, quan anava a l’escola bressol, el parvulari, que dèiem llavors. D’allà tinc el meu primer mal record, difús i fragmentat si vols, però un record totalment fidedigne.
Són imatges aïllades del pati de l'escola i de mi assegut al terra jugant amb les pedres i la sorra, i si faig una mica d'exercici de memòria, puc veure fins i tot un arbre encerclat per una petita vorera i amb flors en l'espai entre la vorera i el tronc. També veig la cara d'una nena morena, suposo que alguna companya de classe, potser fins i tot una amiga. En el pati, a part de la sorra i la grava, hi ha un gronxador doble que a mi em feia certa basarda perquè el trobava com un animal enigmàtic difícil de dominar.
La següent imatge que tinc és la d'aquest gronxador venir directe cap a mi en el mateix moment que m'adono que estic just en la seva trajectòria i que m'impactarà. Però no tinc temps o no sé apartar-me i l'únic que soc capaç de fer és veure la cara d'un nen a l'altra costat del gronxador. Somriu i sé amb tota la certesa del món que ha estat ell qui l'ha deixat anar amb totes les seves forces cap a mi perquè em colpegi. Ho ha fet expressament perquè em té mania i no sé per què.
El gronxador impacta contra la meva cara amb la força d'un cicló. Al principi no tinc sensació de dolor i em poso a plorar, més per la sorpresa i la rapidesa amb que ha anat tot, que pel mal. Llavors noto un gust dolç i calent a la boca i sé, tot i que no la veig, que la tinc plena de sang.
El que ve a continuació no ho sé, només tinc la noció de ser en un lloc estrany on mai abans havia estat. Hi ha gent amb bates blanques i al costat tinc la mestra amb posat de preocupada. Miro les rajoles de les parets, semblen les del lavabo de casa però d’un verd més fosc i em començo a preocupar perquè es fa tard i la mare em trobarà a faltar quan surtin el companys de classe i s'espantarà, o pitjor encara, se n'anirà cap a casa i em quedaré sol.
L'estona a l'ambulatori no dura gaire. El metge m'ha visitat, m'ha obert la boca com si fos un cavall de carreres que cal estudiar. Em passa dits per comprovar si les dents em ballen i em pregunta si sento dolor. No contesto. No puc, per molt que vulgui fer-ho, no puc. Sento que es dirigeix a la mestra i li diu que no és greu, que no hi ha cap peça que es bellugui, només una una mica esquerdada. Em posa un líquid fastigós a les dents del davant i ens deixa marxar.
Em trobo de nou al parvulari amb la mestra que em porta al despatx de la directora. Quan entrem descobreixo la mare que, en veure'm, m'abraça alleugerida. Parla amb la mestra d'alguna cosa que no aconsegueixo desxifrar i poca estona després marxem cap a casa. Em sento estrany. Encara no em fa mal i només sóc conscient de tenir la boca violeta a causa del líquid que m'ha posat el metge. El que si sento ferit és l'orgull propi però sóc massa petit encara per saber que això és realment el que em passa. Avui no, avui tinc l’orgull ferit i sé exactament per què.
Tinc cinquanta anys i pensava que ja estava a voltes de tot, que tenia la vida encarrilada i, sobretot, segura. La meva petita parcel·leta de seguretat i confort. Un marit, feina estable, un gos, amics, casa i una hipoteca finalment cancel·lada després de llargs anys pagant. Que equivocat estava.
M’agradaria fotre-li la culpa de tot a ell, però reconec que vaig ser jo que va deixar refredar la nostra relació, inconscientment això sí, fins al punt que un dia, quan vaig arribar a casa, la gossa em va venir a rebre amb la cua entre les cames i vaig saber que havia passat alguna cosa i que aquesta cosa era que ell havia marxat. A la nostra habitació, el seu armari i els seus calaixos eren oberts i buits. Al despatx, les lleixes mostraven la ferida del lloc on abans hi havia hagut els seus llibres. Al bany, al seu costat de l’armariet no hi havia cap de les seves cremes facials, colònies, ni estris d’afaitar. La fredor havia envaït el pis amb la seva buidor. La Leia em seguia per tot el pis, tristoia, també sabia que ens havia deixat.
Vaig anar fins a la nevera, allà on sempre ens deixàvem les notes amb els recordatoris o els encàrrecs que no podíem oblidar fer, i vaig trobar una petita i miserable nota escrita en un post-it: Això del Samuel m’ha fet replantejar moltes coses. Necessito viure per mi sol. Si encara m’estimes, no em busquis.
Viure sol. No em busquis. Quin collons de merda era allò? Que s’havia de replantejar als cinquanta-cinc anys?
Era cert que l’assassinat d’en Samuel a mans d’una colla de salvatges al crit de maricón ens havia colpejat a tots molt i ens havia fet adonar-nos que, com a societat, estàvem retrocedint a marxes forçades cap a una època fosca, molt fosca. M’agradaria donar la culpa als polítics i als partits d’extrema dreta, però no, aquests existeixen perquè darrera hi ha una societat que els recolza i els vota, unes «persones» que creuen que els seus drets estan per sobre de les llibertats i dels drets dels altres. Unes «persones» que van acabar amb la vida d’un innocent i destrossar la de tota una família i, per extensió, la de moltíssimes altres persones (aquestes sí que són persones) que van, vam veure com el món de colors de l’arc de Sant Martí on creien que vivíem, no existia, que ens havien enganyat, a tots.
Després de l’assassinat d’en Samuel i de l’escalada de violència i d’atacs homòfobs i de tot tipus que van seguir contra «el que pensa o és diferent», l’Hèctor va caure en un mutisme exagerat. No volia veure les notícies ni llegir els diaris i quan escoltava la ràdio i feien el butlletí de notícies, l’apagava fins que acabava. En les trobades amb amics, si sortia el tema, demanava que es parlés d’alguna altra cosa. I a casa, si algun cop en parlàvem, em deia que estava molt espantat i que li feia por fins i tot sortir al carrer per anar a treballar. Jo li deia que vivíem en una ciutat petita, de províncies, i que aquestes coses aquí no passen. Però no m’ho creia ni jo i no vaig saber ajudar-lo, donar-li el recolzament i el suport que necessitava i cada dia que passava estava més i més callat, més i més trist, fins que, suposo, no va poder més i va decidir marxar.
No em busquis.
Tenia tantes coses a dir-te, a demanar-te, a fer-me perdonar... Si encara m’estimes, no em busquis. Collons! És clar que encara t’estimo, capullo! Per això et vull buscar! Per això no et puc buscar!
Comentaris