... i em va llepar


Sé que direu que sóc molt de ciutat, que voleu que us digui, doncs sí. 

Dissabte vaig anar a una fira agrícola i, a part de tractors i eines del camp, hi havia una secció amb animals de granja i cavalls en exposició i jo que a la que veig un bitxo no me'n puc resistir, allà que m'hi vaig. 

(No entraré a valorar la conveniència o no d'exposar animals vius en una fira)


Els cavalls, com és habitual, estan ben acostumats als humans i curiosos de mena, s'hi van apropar a veure si els hi donavem alguna cosa de menjar. No els hi vam donar res, però es van deixar acariciar igual.


A prop seu, en un altre tancat, hi havia uns porquets, unes ovelles, gallines, una vaca i dos vedells. M'hi vaig apropar als vedells perquè eren realment entranyables. Un, el negre, anava a la seva. L'altre, el tacat, s'hi va apropar quan em vaig ajupir davant la taca i va acostar el morro. Li vaig tocar sobre el cap, entre els ulls i a sota el morro, com a la Nit li agradava tant. El vedell es deixava fer quan de cop i volta treu una llengua llarga i em va llepar la mà, igualment com faria un gos quan l'acarícies. Em va sorprendre molt, no m'ho esperava (i aquí és on demostro que sóc de ciutat) que un vedell fes una cosa com aquesta.


Ostres! Com podré menjar carn de vedella a partir d'ara? És hora de plantejar-se seriosament deixar de menjar animals. 

I no, no em faré vegà, m'agrada massa el formatge!



Comentaris

XeXu ha dit…
Sí, veure els animals de prop porta a moltes reflexions d'aquest tipus... tot és més fàcil quan es viu en la ignorància. Prendre consciència és una cosa que lliga de per vida.