dijous, 4 de març de 2021

Diari d'un postconfinament: entrada única

Ara s'està molt ample al gimnàs

Quan em van trucar de CatSalut per dir-me que ja havia acabat el confinament i preguntar-me si estava bé de salut física i mental, vaig dir que sí, que perfecte, però no seria fins que vaig començar a fer vida normal al dia següent que em vaig adonar que potser una mica d'angoixa sí que en sentia. 

Potser no per fer teràpia, però sí per intentar corregir-la amb una bona meditació interior i autoreconeixement dels fets.

Va ser just en sonar el despertador per anar al gimnàs (en tenia moltes ganes de tornar-hi) quan em va envaïr un sentiment de 

no puc, vull anar-hi, en tinc moltes ganes, però no puc.

Se'm van encendre totes les alarmes de caire piscològic i vaig haver de fer un esforç de voluntat molt important per llevar-me, posar-me la roba i, sense pensar-m'hi gaire, sortir de casa i arribar-m'hi al gimnàs.

Ho vaig aconseguir.

Però en un moment donat, quan estava a la cinta de córrer, va arribar un noi i es va posar a la cinta del costat. Tot normal. Ell portava mascareta, jo també, i les cintes estan separades per mampares transparents per complir les normes sanitàries.

Caram, em va entrar un malestar estrany i vaig haver de parar la cinta i marxar.

Era el primer dia, la primera hora postconfinament. Potser necessitava una mica més d'espai.

Per sort ja ha passat i he tornat al gimnàs i he interactuat amb altres persones, conegudes, amigues i companyes de feina i cap sentiment estrany m'ha envaït més.

Si em tornés a passar i veiés que tot sol no me'n surto, potser sí que trucaria a CatSalut per demanar ajuda. No és cap vegonya fer-ho.


2 comentaris:

Pons ha dit...

L’altre dia eren ganes de fer neteja, ara son ganes d’anar al gimnàs, constato que estàs fatal.

Deric ha dit...

🤣🤣🤣🤣