Mentre estem
asseguts a taula, sopant, no puc deixar de mirar-te. No sé que
menjo. No sé que bec. Només tinc ulls pels teus ulls que somriuen
seguint el ritme pausat dels teus llavis quan escolten el que et diu
ell. Ell. Jo. Som els quatre a taula. Tots quatre, com sempre. Ell,
tu, ella i jo. Parlen, diuen alguna cosa que no sento perquè m'he
desconnectat del món. El meu món ara, demà i sempre ets tu i no et
podré tenir mai. L'estimes. Et vaig perdre... o potser és que no
t'he tingut mai. Voldria creure que sí, que per un moment, encara
que fos un instant fugisser, em vas estimar. Ho recordes? Érem al
garatge d'ell al mig d'una festeta d'adolescents amb alcohol de
garrafa i fumant d'amagat. Rèiem, bevíem, ballàvem i sense
adonar-nos ens vam quedar sols en un racó, ens vam mirar fixament i
ens vam besar amb passió, llavis amb llavis, llengua amb llengua,
les mans recorrent els cossos buscant descobrir el llargament
imaginat. Però no varem passar d'aquí. Per què? M'ho he preguntat
milions de cops: per què no vaig continuar? Per què no et vaig
proposar que ens perdéssim tots dos? Per què no vaig insistir? Per
què et vaig deixar escapar? I ara és tard. Ets amb ell i l'estimes.
I jo amb ella i no l'estimo. I continuarem anant a sopar tots quatre
i dissimularé, com sempre, perquè ni tu ni ell ni ella descobriu
mai que jo, que jo només t'estimo a tu.
Narració inspirada per la cançó Jo Mai Mai de Joan Dausà:
Comentaris
"Mai, mai" diu Joan Dausà.
"Mai diguis mai a un mai" deien els Lax'N'Busto.
XeXu, si fos jo tampoc voldria una situació semblant.
La vida es prou cabrona.
Petonets