VIA-BLOG CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Quan era molt petit creia que el món era només la ciutat de Barcelona. Fora dels seus carrers i places no existia res més, el buit més absolut. Després, a poc a poc, vaig començar a entendre que no era així, que hi havia altres ciutats i pobles, alguns propers i d'altres molt llunyans (és clar, que per llunyà entenia per exemple, el Masnou, on anàvem a la platja). 

Més tard encara vaig descobrir astorat que el món era immens, enorme, i que hi havia llocs on per anar-hi havies de viatjar durant dies per carreteres o, fins i tot, amb avió. Va ser al mateix temps que a casa hi va aparèixer una bola del món que va ocupar un lloc preferent en el moble del menjador i el meu pare em seia a la seva falda, feia rodar la bola i em deia tanca els ulls i atura-la amb un dit. Ho feia i allà on s'aturava miràvem quin país era i llavors m'explicava com de lluny era i com era la gent que hi vivia i quines llengües hi parlaven.

Descobrir que hi havia altres països, altres persones, altres cultures, va despertar en mi unes ganes boges per aprendre més i entrendre-ho tot i a tothom. Al principi jo era integrador, ho mirava tot des del respecte i la tolerància i em pensava que els altres també eren igual. Que tothom podia viure i parlar com vulgués. 

Fins que vaig haver d'anar a fer el servei militar a les espanyes i em vaig adonar de la realitat el primer dia que em van dir aquí hay que hablar en cristiano, el catalán para vuestra casa. No ho entenia, jo parlava amb un company, era una conversa privada i ningú n'havia de fer res del que dèiem, per què s'hi ficaven? És que volien tafanejar o és que els feia ràbia no entendre'ns? Però llavors, per què no li deien a un anglès, per exemple, habla en cristiano, i sí a un català? I què volia dir cristiano, és que els idiomes tenien creences religioses o el cristianisme tenia una llengua oficial perquè, en tot cas, aquesta seria el llatí o l'arameu i no el castellà?

Jo no era independentista, ja m'estava bé tot com estava. Però a poc a poc i veient el menyspreu, la falta de respecte, la incomprensió que tenia la resta del país cap a la meva cultura, cap a les meves institucions, cap a la meva llengua, en definitiva, cap a la meva persona, vaig veure clar que si ells no em volien, jo tampoc i si per fer-me respectar l'única manera era que la meva terra no formés part d'un país que no la volia, doncs faríem el possible per aconseguir-ho. Van ser ells, amb la seva actitud, qui em vam fer independentista.

Aquest blog forma part de la cadena de blogs per a la independència, una iniciativa que podeu consultar AQUÍ. Un Salt al món està enllaçat a la cadena de blogs amb Una bruixa al teclat, accedeix AQUÍ.