En el món del lladrocini no hi ha res inventat

El mas Sitjar l'any 2012

Falta una setmana per Nadal i al mas del Sitjar, als afores de Salt, la família de Joan Vila, ja fa dies que han posat un petit naixement fet de fang a la cuina, al costat de la llar. També han penjat algunes branques de pi i una mica grèvol darrera de la porta d'entrada, que diuen que porta sort.

En Joan és trastejant a la cort, avui la seva muller és casa la germana, a Girona, i s'hi quedarà a dormir per no haver de fer el camí de fosc. No és que sigui gaire lluny, però li fa ànsia venir tota sola. Fa dies que se sent que hi ha uns quants individus sense ofici ni benefici vagant pels voltants. Certament ell la podia anar a recollir amb el carro, però precisament avui tenia molta feina en reparar una part de la teulada de la cort que s'havia fet malbé per culpa de la pluja caiguda els darrers dies, i si no volia que els passés res al bestiar, havia d'enllestir-ho abans que caigués la fred de la nit.

Guarda les eines a l'armari i s'estira per desentumir l'esquena i els braços cansats de la feina. En aquell moment sent unes veus a l'era i surt del cobert en tensió, no sap qui pot ser i no se'n refia, el mas queda apartat del poble i poca gent hi va, i menys a aquelles hores en què el sol ja s'ha post.

-Qui hi ha? - crida, alerta.

S'hi acosten unes persones al llum de la torxa que hi ha encesa al costat de la porta de la casa i llavors els veu bé: és una parella de carabiners.

- Bona nit, mestre! - diu un d'ells, el més alt.

- Bona nit, senyors – contesta en Joan, educat – Què els porta per aquí?

- Som carabiners – diu l'altre, un home més jove, com si no fos prou evident pels uniformes que vesteixen.

- Ja ho veig.

- Hem de registrar la vostra casa, tenim el convenciment que hi amagueu contraban.

- A casa meu? - exclama sorprès en Joan – Que us heu begut l'enteniment? Aquí no amaguem res d'il·legal.

- Si és així, no us farà res que ho comprovem, oi?

- És clar que no!

- Doncs anem cap a dins.

En Joan no dóna crèdit al que està passant: els carabiners sospiten que amaga contraban a casa seu! Ell, que mai no ha robat ni un bri de llenya per encendre el foc!

Decidit a desfer aquest malentès el més aviat possible obre la porta de la casa i està a punt d'apartar-se per deixar-los entrar que un d'ells li fa una empenta que el fa entrar de cop i és a punt de caure terra. L'altre home aprofita aquest moment per agafar-li els braços amb força i retorçar-li per l'esquena mentre l'altre el lliga amb una corda i li posa una pistola a la templa.

- I ara seràs bon minyó i ens diràs on són els diners i les joies.

- Mai! - crida, però un cop de puny el fa callar de cop.

- Mira, tenim dues opcions: o ens ho dius per les bones i enllestim ràpid, o t'estomaquem fins que ens ho diguis. - Diu un.

- De totes maneres els trobarem, encara que haguem de posar potes enlaire tot el mas. Entesos? - Diu l'altre.

En Joan se'ls mira fixament amb odi, recriminant-se a ell mateix per haver-se deixat enganyar per unes disfresses de carabiners mal fetes. No vol cedir, no vol que dos desgraciats li robin els estalvis, però sap que acompliran la seva amenaça i que després de deixar-lo ben baldat, començaran a destrossar la casa per trobar els diners. No té gaires opcions.

- Què, enllestim? - fa el jove aixecant el puny amenaçadorament.

Assenteix amb el cap, no per l'amenaça, sinó perquè vol que s'acabi el malson d'una vegada.

- Bon minyó. Ara diga'ns, on són amagats els diners? I no intentis enganyar-nos perquè el meu company estarà ben pendent de tu - diu el més alt mentre fa un gest al jove que li retorça una mica més el braç.

- Sota la pica de la cuina, amagats rere un rajol de la paret – la seva veu és un fil entretallat que gairebé no li surt de la gola.

- Veus què fàcil que ha estat?

L'home alt entra a la cuina i de seguida troba el rajol indicat. El treu i darrera hi ha una petita cavitat amb una bossa de pell plena de monedes. L'obre i aboca el contingut a la palma de la seva mà. Hi compta 300 pessetes en monedes de plata. Furiós torna a l'entrada i sense dir res, fa un cop de puny a la cara d'en Joan.

- Et penses que encara ens mamem el dit? On és la resta! - li crida a escassos centímetres de la cara esquitxant-lo amb saliva pudenta i fastigosa.

Li fa mal la barbeta i creu que segurament li ha trencat alguna dent, nota el gust de la sang calenta dins la boca. També li fan mal els canells, les lligadures l'estrenyen massa.

- A l'habitació, sota una fusta del terra que hi ha sota el llit.

- Molt bé, porta'ns-hi!

Camina cap a l'interior de les estances a poc a poc pensant ràpidament com ho podria fer per escapar-se i agafar l'escopeta, però el jove el té agafat i no pot fer cap moviment a part de caminar. Es rendeix, sap que cap diner val una vida i ell té ganes de tornar a abraçar la seva estimada esposa. A l'habitació els ensenya quina fusta és i mira resignat com treuen les 1.500 pessetes en bitllets i posen cara de satisfacció.

- Ho veus què era fàcil? Ara et quedaràs aquí ben quiet i no faràs cap fressa, entesos? - diu mostrant la pistola.

- No em podeu deixar aquí tancat i lligat!

- I tant que podem. Au, fotem el camp! - ordena al jove.

Surten. En Joan mira com tanquen la porta de l'habitació amb la clau que hi havia al pany i corre a darrere per escoltar si marxen. Els sent baixar escales ràpidament i, al poc, la porta d'entrada. Llavors va fins la finestra i mira fora: els veu córrer cames ajudeu-me en direcció al riu.

En Joan somriu. Certament li han robat una quantitat important, però ni de bon tros tots els diners que hi ha a la casa: ja va fer bé la seva muller d'aconsellar-li repartir-los per tota la casa en paquets de petites quantitats, mai superiors a les 1.500 pessetes. I, pel cap baix, hi ha onze amagatalls més.

Narració de ficció de Frederic Mayol inspirada en la notícia apareguda al diari “La Nueva Lucha” de data 20 de desembre de 1887 conservat i digitalitzat per l'Arxiu Municipal de Girona:

“Anteayer ha sido robada por dos hombres desconocidos, armados y disfrazados en trajes de carabineros, la casa de campo conocida por Sitjás, término municipal de Salt, cuyo colono es Juan Vila Llinás. El robo ha sido de 1.500 pesetas en billetes de Banco y unas 300 pesetas en plata.

Los cacos, amparados con el traje de carabinero, exigieron el registro de la casa bajo el pretexto de que estaba en ella escondido algún contrabando.

El dueño, sorprendido ya, fue atado de manos y encerrado en una habitación.

Creemos que a estas horas habrán caído ya los ladrones en poder de las autoridades.

También se intentó la noche del domingo robar el estanco de la Rambla de la Libertad, saliendo, afortunadamente frustrado el acto.

Según noticias, ha sido ya detenido el caco.

No cabe pues duda que, dada la actividad que despliegan nuestras dignas autoridades, en breve estarán a buen recaudo esos individuos que, vagando por nuestros alrededores sin medios de subsistencia conocida, van siendo ya una amenaza constante al pacífico vecino.”