ESCRIU-ME EL TEU NOM

Des del primer moment sabia que aquella història tenia data de caducitat i per això no havia volgut fer-se il·lusions. Volia de viure i gaudir només el present, res més. Se n'aniria aviat i tot quedaria en una anècdota de cap de setmana, en un record molt agradable, això sí, i tot tornaria a la normalitat, a la seva vida solitària.

S'ho repetia constantment durant cada segon que compartia amb ell, durant cada instant que sentia el seu alè càlid en la pell nua mentre l'abraçava al llit. En cada moment que veia el seu somriure tendre i una mica trist i l'acaronava dolçament amb la necessitat de protegir-lo no sabia ben bé de què. En cada respiració entretallada, en cada gemec, en cada sospir mentre es posseïen apassionadament.

- Me n'he d'anar - va dir amb desesperació - i no vull fer-ho. No vull deixar-te, però no puc fer altra cosa...

- Escriu-me el teu nom sobre la pell, al costat del cor, perquè és allà on viuràs per sempre més, per molt lluny que estiguis de mi. - li va demanar en un murmuri.

Mai abans una estació de tren li havia semblat un lloc tan impersonal, fred i dur mentre el veia allunyar-se per l'andana en direcció al seu vagó.

Hauria d'haver corregut darrera seu, demanar-li que es quedés amb ell, que no marxés, que només en aquells dos dies havia trasbalsat la seva vida, que mai més res seria igual perquè ara sabia que era estimar. Massa tard potser, però per fi ho havia descobert i s'havia abandonat sense poder evitar-ho a aquest sentiment tan dolç i dolorós a l'hora.

Amb llàgrimes als ulls va deixar la bossa al seu seient, va mirar per la finestra del vagó i el va veure sortir de l'estació amb el cap baix, derrotat.