A la recerca de l'Arca perduda

Era a casa de la meva tia una tarda de dissabte o diumenge i estava amb els meus cosins, avorrit. Llavors la meva cosina em va demanar que perquè no l'acompanyava al cinema, ella hi volia anar però la seva mare no la deixava perquè encara era massa petita per anar-hi sola. Desganat, vaig acceptar. No tenia ni idea de quina pel·lícula em portaria a veure, però el cinema Urgell era a prop i podíem anar amb una passejada.

Urgell cinema, Barcelona. Pic by Google

Quan vam arribar, la cua era enorme, gairebé donava la volta a l'illa de cases. Vaig proposar de tornar-nos-en, però la meva cosina, tossuda, que s'hi volia quedar. Així que ens hi vam posar a la filera.

Va passar molta estona i quan érem, per fi, a pocs metres de la taquilla, vam sentir que deien que s'havien acabat les entrades per aquella sessió i que en cinc minuts començaven la venda per a la següent. Frustrats per haver-nos quedat tan a prop, vam decidir comprar igualment l'entrada per la sessió següent. Un cop la vam tenir, vaig trucar a casa per avisar que teníem les entrades però que no havíem pogut entrar i que, ja que la teníem, entreríem a la sessió de les 6. Va ser una petita mentida perquè no ens fessin tornar a casa sense poder veure la pel·lícula que, per cert, encara no tenia ni idea de quina era.

Cua al vestíbul del cinema Urgell. Pic by Sospechosos cinéfagos

Vam esperar-nos dues hores més fent una altra cua, aquest cop la d'entrar a la sala, i vaig aprofitar per mirar les fotos de la pel·lícula i esbrinar el títol: En busca del Arca perdida. No em deia res. Tot just l'havien estrenat aquell cap de setmana i jo no havia llegit ni vist res d'ella.

Cartell de Raiders of the lost Ark que presideix el meu despatx i que ha viatjat de casa en casa des de l'any 1981

Quan vam poder entrar i va començar la pel·lícula, vaig patir una descàrrega d'adrenalina contínua que no va parar fins els títols de crèdit. M'havia captivat, seduït, absorbit--- Era la millor pel·lícula que havia vist des de La guerra de les galàxies!

No recordo res més d'aquella tarda, ni com vam sortir del cinema i vam tornar a casa. Res. Només sé que s'havia encès un llum en el meu cervell. Allò era el que jo volia fer amb la meva vida: dedicar-me a l'Arqueologia.

Amb els companys de facultat emulant els egipcis.

Des d'aquell moment els estudis de les assignatures d'Història i d'Història de l'Art van ser les que més m'apassionaven, les estudiava amb plaer i trenia molt bones notes. Per això, quan va ser el moment d'escollir la carrera per estudiar i entrar a la Universitat, ho vaig tenir claríssim. Tot i això, no podia estudiar Arqueologia perquè com a carrera no existia i s'havia de fer Història, així que em vaig matricular. Llavors vaig descobrir que en el Institut de Prehistòria de Barcelona es cursava una diplomatura d'Arqueologia Hispànica i també em vaig matricular. No m'ho podia perdre, encara que hagués d'estudiar al matí a un lloc i a la tarda en un altre.

El meu racó preferit de Catalunya: el moll grec d'Empúries. Pic by Deric.

A poc a poc, amb l'esdevenir dels anys, l'Arqueologia va quedar relegada per causes alienes a la meva voluntat, però la Història no. I tot i que durant molts anys no m'hi vaig poder dedicar professionalment, des de fa 4 anys, sí. Per això, tot i els inconvenients que tenen totes les feines, m'ho passo molt bé treballant perquè faig el que m'agrada: tocar, remenar, investigar fonts històriques reals.

Aquí treballo: Arxiu municipal de Salt. Pic by Deric.