Històries d'aeroport

El darrer cop que vaig agafar un Ryanair va sortir amb 4 hores de retard i, en el viatge de tornada, em van fer facturar l'equipatge de mà perquè era 1 cm més gran del que estipulen ells, tot i que ja havia viatjat amb aquesta maleta i amb aquesta companyia anteriorment sense cap problema però suposo que aquell dia havien de recaptar més diners perquè no cobrien les despeses del vol.

En fi, aquesta vegada no hi ha hagut cap problema d'aquest tipus i el vol d'anada va anar molt bé en tots els aspectes. Però a la tornada...

Torno el cotxe de lloguer sense cap problema i em dirigeixo cap el control de l'equipatge de mà quan falten trenta minuts per l'embarcament, temps de sobres. Però no compto amb el que em trobo davant del control de la policia: un grup (des-)organitzat d'avis desesperats sense saber ben bé què han de fer per passar el control. Els més espavilats donen ordres contradictòries als novells en això dels aeroports. Senyores amb tres quilos de laca al cap descalçant-se i posant-se "mitjons" de plàstic als peus. Senyors traient-se el cinturó i aguantant-se els pantalons amb una mà per evitar un possible escàndol públic mentre amb l'altra mà subjecten l'abric i la safata de plàstic amb el telèfon mòbil, les monedes, el cinturó, la "mariconera", el bitllet i deu mil objectes inversemblants més... I jo mirant al rellotge com els minuts corren més de pressa que la cua i s'acosta perillosament l'hora d'embarcament. Vint minuts per l'embarcament.

Per fi una guàrdia de seguretat, en previsió del caos i de la llarga cua que s'ha format darrera del grup d'avis, decideix sortir a posar una mica d'ordre i amb quatre paraules, quatre ajudes i quatre suggeriments, aconsegueix encarrilar els avis cap als escànners i cap a l'arc de detecció de metalls. Quinze minuts.

Respiro alleugerit. La cua es mou i arriba el meu torn. Poso la maleta de mà a la cinta de l'escànner juntament amb la safata de plàstic verd on he deixat, des de fa molta estona, l'abric i el cinturó. Per guanyar temps m'he guardat les monedes, el rellotge i el telèfon a la butxaca de l'abric, així quan surti del control aniré més ràpid. La maleta i la safata surten per l'altre costat sense problema mentre jo espero que els dos darrers avis passin per sota l'arc. És el meu torn. Deu minuts per l'embarcament.

No porto res de metall, serà bufar i fer ampolles... Bip, bip, bip! "Senyor, si us plau, vingui aquí". El guàrdia de seguretat em fa posar a un costat, em fa aixecar els braços en creu i m'escorcolla per tot arreu. Troba un bulto a la butxaca del pantaló. "És el mocador". Assenteix amb el cap i em fa passar cap a una màquina estranya on he de posar un peu al centre, connecta un botó i espera uns segons. S'encén un llum verd i apareix la paraula "Ok" en una pantalleta. Em fa posar l'altre peu i repeteix l'operació. S'encén un llum vermell i sona una petita alarma. "Vingui amb mi". Estic perdut! Em durà a una habitació on em farà despullar per analitzar tota la meva roba o alguna cosa pitjor! Uf! Falsa alarma. Em fa seure, treure'm les sabates i les posa a la cinta de l'escànner que està aturada perquè ara soc jo qui estic provocant cua i hi ha acumulació de safates i maletes a la cinta. Falten cinc minuts per l'embarcament. "Passa les sabates", diu el guàrdia a la seva companya. "Menys mal". Les sabates entren a l'escànner i s'aturen mentre la dona mira que no hi hagi cap explosiu a la sola. "Ja se les pot posar". Les agafo corrents i me les poso sense descordar-les. Dos minuts.

El guàrdia desapareix i jo no sé si ja soc lliure per continuar. Per si de cas no pregunto res, agafo la maleta i la safata de plàstic, recupero les meves coses i surto corrents cap als panells indicadors. Destí Girona: Porta D82 - Embarcant.

D82? On caram és la porta D82? Un cartell m'indica "Portes A-B-C-D-E-F" cap a la dreta. Baixo unes escales. Portes A-B-C-D-E. Passo un passadís. Portes A-B-C-D. Giro a la dreta un altre cop. Portes A-B-C. Portes D80 a D90. Menys tres minuts de l'hora d'embarcament. Porta D80. Passadís. Porta D81. Passadís. Porta D82. Per fi! Menys sis minuts.

Una noia amb cara de pocs amics i l'uniforme de la companyia aèria és a la porta. Li allargo el DNI i el paper imprès. Retalla el bitllet sense aixecar el cap, sense saludar-me i sense mirar el carnet d'identitat. Entro i una hostessa em convida amablement a seure al costat de la sortida d'emergència. Si més no, viatjaré ample. Agafo la mà de la meva parella: tornem cap a casa després d'uns fantàstics dies a Mallorca al seu costat, tots dos sols.