La invenció de l'Hugo Cabret, de Brian Selznick (2007), és d'aquelles novel·les que no només es llegeix, sinó que es gaudeix amb intensitat. És és un llibre a mig camí de la novel·la clàssica i de les novel·les gràfiques, amb unes il·lustracions que, de tan senzilles, són d'una bellesa abrumadora. D'aquells llibres que val la pena tenir a la biblioteca personal i recuperar de tan en tan.
La història no pot ser més simple i amb tots els tòpics del gènere: un noiet orfe s'ha d'espavilar per sobreviure en una estació de tren de Paris i, al mateix temps, evitar ser descobert i portat a un centre d'acollida. L'Hugo està convençut que el seu pare li va deixar un missatge abans de morir dins d'un autòmat i està obsessionat en reparar-lo, costi el que costi i hagi de robar les peces que calgui. Un dia, però, es descobert per l'amo de la botiga de joguines on roba totes les peces per l'autòmat. A partir d'aquí farà un descobriment encara molt més important i, el que és millor, amistat amb la neboda del jogueter.
La novel·la és un magnífic homenatge als pioners del cinema, a Georges Méliès, però també a l'amistat i a la redempció amb la vida a través del cinema.
Comentaris