La plaça dels apòstols

Un dels primers llocs que vaig descobrir en arribar a Girona va ser la plaça dels apòstols. Tot just feia pocs dies que hi vivia i havia anat al barri vell per conèixer una mica més la ciutat que m’acollia i, com un turista més, vaig recórrer els carrers estrets i costeruts, plens d’història i vivències, que no vida perquè en aquells anys Girona encara era una ciutat grisa i trista.

Vaig pujar les escales de la catedral amb la vista fixa en la façana del temple, girant-me en cada replà per admirar les cases senyorials de pedra de la plaça i dels voltants i em preguntava el per què d’aquelles estranyes balconades que no servien per gaire res, quin ús pensaven donar-los els seus constructors sense acabar de trobar una resposta.

Quan vaig arribar a dalt de tot no em venia de gust entrar a l’església, preferia contemplar el paisatge: les teulades vermelloses de les cases, els arbres de la Devesa, el sinuós caminar del Ter escàs d’aigua i, més enllà, les muntanyes, el Far, el Rocacorba, el Montseny i el pic nevat del Canigó.

S’hi estava bé allà. La ciutat prenia colors i semblava aturada en el temps. Llavors la vaig descobrir. Vaig envoltar el temple per admirar de prop el pesat campanar quan em vaig trobar, de sobte, en una estranya plaça de pedres antigues i llises emmarcada per un costat per la catedral, per l’altre per l’edifici noble del Museu d’Art, pel tercer costat per la forta pujada d’un carrer i finalment, pel quart cantó, per una barana de pedra resseguida per un banc també de pedra que forma una terrassa des d’on veus, a força alçada, el carrer que va pujant lentament, cansat.

El que em va sorprendre més va ser el pou que hi ha al bell mig de la plaça. M’hi vaig seure al banc, observant-lo: és un pou també de pedra – com gairebé tota la ciutat – petit, sobre dos esglaons, amb una tapa de ferro i un braç també de ferro que s’aixeca per vigilar el seu interior. Què hi feia un pou al cim d’un turó? Necessitarien una corda molt llarga per arribar a l’aigua! No ho entenia. Després descobriria que la plaça estava construïda sobre una cisterna.

Però el que sí vaig entendre va ser que aquell era un lloc especial, m’hi trobava bé i podia estar-m’hi hores assegut al banc mirant el pou, les gavines sobrevolant el campanar, els turistes despistats fent fotos abans d’entrar a la catedral o altre gent com jo que hi anava a passar les hores en un indret tranquil i agradable.

Ara ja no hi vaig tant, però sempre que ho faig, m’assec en el banc una estona a recordar vells temps.