Uns centenars de metres endins de la badia, les cases de Donibane esgarrapen el poc espai que els deixa la muntana i el mar per poder créixer. Són fetes de pedra i fusta, petites, obertes al mar unes sobre les altres, com un joc de construcció estrany.
Davant de la plaça principal, la de Santiago, les petites barques estan atracades esperant que algú les porti mar endins.
El poble és petit, tan sols un carrer i poc més. La vida es concentra a la plaça de Santiago on abans hi havia l'ajuntament, en una estreta casa de pedra del segle XVII. Aquí les cases miren al mar ensenyant tímidament els seus balcons de fusta de colors amb testos am flors.
La plaça s'obre al mar, és un aparador i al mateix temps un lloc per espiar els del costat veí, San Pedro. Una barca fa el trajecte entre els dos costats del poble contínuament. El viatge dura molt poc, encara no has acabat de veure com embarca la gent que ja ha arribat a l'altre banda.
La plaça és el lloc per anar a mirar i que et vegin. Hi ha tres bars amb les seves respectives terrasses sempre plenes de gent i nens jugant alegres a futbol o a pilota contra la paret.
Hi ha també una plataforma de fusta a sobre del mar com un annex a la plaça i on la gent pot seure a fer-la petar i estar frescos gràcies a la brisa del mar.
Comentaris
M'agrada seguir la teva estada al Pais Vasc, gràcies per fer-nos-en particeps.
A ver si me hago escritor y el año que viene me apunto al concurso (jajajaja). Eso sí, para ser "lengua minoritaria" tendría que pasarme al catalán, y no sé no sé... los pronómbres febles buffff
au maria! espero que aprofitis mooolt l'estada!