El oráculo

M'agrada en Valerio Massimo Manfredi des que el vaig descobrir amb la seva trilogia sobre Alexandre el Gran (tot i que reconec que era una mica infantiloide per ser un producte dirigit al públic adult). Des de llavors l'he recuperat sempre que he pogut i m'han agradat les seves històries en les que barreja l'arqueologia, la història i les aventures amb un toc fantàstic.

Per això quan vaig veure aquest llibre a la llibreria, em va atreure l'acció situada a Grècia i el misteri que s'endevinava llegint la contraportada. Craso error!!! Mai hauria de fer cas de les contraportades, sempre m'ho dic i no em faig mai cas a mi mateix! En fi, que el misteri tan desgarrador que prometia es queda amb un d'aquells mcmuffins del Hitchcok, és a dir, en res.

En principi l'acció és interessant, tot i que no està situada a la Grècia clàssica, sinó a la contemporània, la Grècia de la dictadura dels coronels i el fet que implica una cruenta repressió policial per 4 amics. Fins aquí la relació amb l'oracle del títol no surt enlloc, de fet ni fins al final, perquè tot seguit es converteix en una història d'assassins en sèrie venjatius amb un personatge misteriós que els va guiant i que a mig llibre ja intueixes qui és.

No explicaré res més de la història per si a algú li sembla prou interessant per endinsar-s'hi, només acabaré dient que al final m'ha deixat un regust de "no és el que m'esperava" i amb la sensació que el llibre es clou precipitadament (tot i tenir gairebé 400 pàgines) amb algunes llacunes argumentals força evidents.