Els nadals al Palau

Hi havia un temps que els nadals tenien lloc en un petit poble amb el majestuós nom de Palau que tenia un castell en runes on els nena anaven a jugar a cavallers i princeses i on passaven mil i una aventures entre les parets de pedra plenes de misteris.

Els nadals a Palau eres feliços pels nens: feia fred i, de vegades, fins i tot nevava, i als vespres s'encenia la llar de foc i els pares explicaven rondalles a la vora del foc mentre es coïen unes patates al caliu i els nens s'imaginaven que vivien aquelles històries fantàstiques.



Llavors arribava la nit de Nadal i apareixia el tronc del tió i mentre tota la família sopava, ell els observava atent, esperant l'hora de posar-se a treballar. Els nens gairebé ni podien sopar de nerviosos com estaven, mirant contínuament de reüll la cara alegre del tió.

Finalment el sopar s'acabava, apareixien els torrons i passaven al costat de la llar de foc on s'esperava pacientment el tió.

De cop un "Patapam!" feia córrer els nens cap a les seves habitacions per amagar-se fins que els pares els cridaven per a que tornessin al menjador. Llavors donant copets al cul del tió amb un pal, cantaven una cançó:

"Caga tió, caga tió, que si no cagues et donaré un cop de bastó!" Pam! Pam! Pam!

Sota la manta que tapava el cul del tió apareixien, per art de màgia (perquè us asseguro que abans de picar-lo no hi havia res sota la manta!), un munt de regals i llaminadures per a tota la família. I tots gaudien molt dels regals fins que es feia l'hora d'anar a dormir.

Pel matí el tió ja havia desaparegut fins el següent any però els nens el cercaven per tot arreu: pel menjador, per la llar de foc apagada, pels troncs amuntegats per cremar, pel jardí, amb els abrics ben cordats, pel voltant de l'arbre de Nadal guarnit, però enlloc hi era: havia desaparegut totalment. Però no tenien temps de preocupar-se perquè el pare els cridava per anunciar-los l'arribada dels avis i sortien corrents a rebre'ls i omplir-los de petons.

I poc a poc la casa s'omplia d'oncles i tietes, de cosins i de cosines i jugaven tot el dia i menjaven torrons i dolços i tenien algun regal més i no volien que s'acabés el dia, de tan feliços com eren.

Ara aquell poble anomenat Palau ja no existeix, s'ha convertit en una petita ciutat. I el castell ja no està en runes, l'han restaurat i transformat en un museu. I la casa amb jardí amb un arbre de Nadal guarnit i una calenta llar de foc, ha desaparegut en les boires del temps, però sempre quedarà el record d'aquells nadals viscuts des de la innocència de la infància perduda.

No tornaran aquests nadals, però cada 24 de desembre, un bri d'esperança fa renéixer el nen que un dia s'amagava a l'habitació mentre esperava que al tió se li passés la vergonya de fer les seves "coses" al mig del menjador.

A TOTS ELS QUE NO DEIXEM DE SER NENS: BONES FESTES!!!