Avui he anat fins a la pastisseria a comprar esmorzar per convidar a l'àrea on estava treballant fins ara perquè a partir de dilluns canvio de feina i de pis.
He sortit de la pastisseria amb una safata molt ben embolicada i anava pel carrer portant-la a l'alçada del pit i veia la gent que es creuava amb mi que li feien mirades furtives algunes, d'altres més directes i llavors m'he adonat:
Per què quan anem caminant pel carrer amb un pastís, una safata de pastisseria o un ram de flors a la mà portem un somriure estúpid congelat a la cara mirant a la gent amb la que ens creuem?
Acte seguit he esborrat el somriure de la meva cara i he pres nota mental per fer un estudi sobre això, però m'ha durat poc, als pocs segons ja tornava a somriure.
Comentaris
Sort en els canvis i que vagin molt bé!
Dilluns, jo també començo una nova feina... ;)
Sort als dos amb els canvis.
I, d'això... el cor m'ha fet un salt quan dius que canvies de feina i de pis. Però deu ser que la feina és en un altre pis. Deu ser això, no? O no?
enhorabona i molta sort amb els canvis! :)
Canvies de pis? De feina, imagino que era el que cercaves fa un temps i que vas estar estudiant, no?
Molts petonets,
Lili,-)
però també és cert que normalment pel carrer sempre anem amb cara seriosa, així doncs, perquè una vegada anem amb un somriure a la cara, tampoc passa res.
Aquest somriure també podria ser ben bé: dolç (pel pastís), floral, entremaliat, de circumstàncies, burleta (per alló de "mireu què porto i vosaltres no), simpàtic, picaresc... i de ben segur, per la meva part, vergonyós!
Feina: sí és alló pel que vaig estudiar fa un parell de mesos i que finalment demà ja es produeix el canvi definitiu, Isnel, tranquil·la, no marxo d'on soc!