El retorn d'Esculapi

Fa gairebé cent anys, a Empúries, es va trobar una important escultura, la millor del mediterràni occidental, diuen, que es va atribuir al déu de la medicina, Esculapi.

(Moment del descobriment del tors d'Esculapi) Foto: Arxiu IEC

Després d'un temps de restauració polémica, ha tornat a la seva terra.

Quan penso en aquesta escultura, sempre em ve al cap el primer cop que vaig anar a Empúries amb una excursió de l'escola. Era força petit, suposo que encara estava a primària, i agafar l'autocar i fer una més d'una hora de viatge per autopista, era tota una aventura extraordinària.

Vam arribar a l'aparcament del jaciment d'Empúries i el primer que vam fer, va ser seure tots en rotllana i menjar-nos l'esmorzar. Després, seguint les explicacions de la mestra, ens vam endinsar en un altre món: una autèntica ciutat amb, el que a mi em semblava, milers d'anys d'història.

Recordo que per un moment em vaig sentir transportat i veia els carrers plens de gent vestida com els romans de les pel·lícules, les cases de planta baixa plenes de vida i els vaixells entrant i sortint del port proper. Vaig començar a caminar pels carrers, ara enrunats, de la ciutat, una mica apartat dels cridaners companys d'escola, necessitava una mica d'intimitat per copsar totes les emocions que m'aclaparaven. Veia el que havien estat cases, pous, forns, fins i tot una basílica, columnes, mosaics i, al cim d'un turonet, un déu.

Era ell. Blanc com la neu, alt, fort, amb una túnica fantàstica lligada a una espatlla mostrant mig pit i no tenia braços, tot i així vaig notar com m'allargava les mans per saludar-me, per dir-me que estava allà des de temps immemorials, esperant-me per a que, algun dia, expliqués la seva història.

Me'l vaig quedar mirant força estona i vaig saber que, quan fos més gran, volia estudiar aquella ciutat misteriosa i, per extensió, la història de tots els pobles antics del mediterràni i escriure sobre ell i sobre ells.

Quan tornàvem cap a Barcelona, jo era l'únic que portava un futlletó del jaciment, i a l'autocar me'l llegia amb deteniment i descobria qui era aquell déu que m'havia parlat però també em vaig adonar que la seva història ja estava explicada, per tant, si ell volia que la relatés, ho havia de fer d'una forma diferent a la dels llibres d'història, havia de ser com en un conte. I quan vaig arribar a casa, vaig començar a fer-ho.

D'aquell dia han passat molts anys. Els estudis d'història sí que els vaig acabar, el relat sobre l'Esculapi, no. Potser ara que ha tornat a Empúries, jo també hauria de tornar i anar a veure'l i demanar-li que em guiï en el meu nou futur i m'inspiri per, un dia no gaire llunyà, explicar la seva història.