Un noi

Una vegada vaig conèixer un noi que treballava en una empresa constructora, a les oficines. Va començar a treballar uns mesos més tard que jo i li van assignar la taula que hi havia just al meu davant, de manera que estavem front per front.

Era un noi jove, més que jo, alt, prim, de pell pàl·lida, cabells foscos, força atractiu, molt agradable de tracte i simpàtic.

Com el tenia de cara durant 8 hores al dia, podia observar bé els seus moviments, les seves reaccions davant la feina, davant dels companys i davant dels caps. I em vaig adonar d'una cosa que al principi m'havia passat desaparcebuda: tenia la mirada trista. Això em va fer fixar-me que la relació amb els companys era correcta però distant i m'hi vaig apropar més, a l'hora del cafè, a l'hora de dinar, a la sortida o a l'entrada. Ens vam agafar confiança i aviat vam ser bons amics (amics de feina).

Vestia bé, prenia té i minibocata per esmorçar, el dinar el feia sà (verdures, amanides, llegums, carn...), reia, anava al cine, sortia amb amics a ballar i a sopar, agafava el metro per anar a treballar i tenia una moto de gran cilindrada pels caps de setmana...

En definitiva, era un noi molt sà, molt correcte, divertit i amb els mateixos desitjos i preocupacions que tothom (arribar a final de mes, la hipoteca, poder viatjar, etc.), excepte una. Tenia una preocupació oculta però que no li impedia fer vida normal ni ser feliç a estones i estar trist a unes altres: tenia la sida.



Bonica la foto, no?

Doncs és el virus de la sida (em nego a escriure aquest nom en majúscules) infectant la sang.

Comentaris

Striper ha dit…
Bé crec que te una bona rao per estar trist, peró tampoc li falten raons per oblidarla a vegades.
2 de desembre del 2007, a les 15:29
mossèn ha dit…
qualsevol malaltia hauria de tenir un remei ... salut
2 de desembre del 2007, a les 17:49
Musafir ha dit…
Bo, el pitjor de tot, és la por a saber-se descobert. Avui en dia, en un país, diguem-ne, desenvolupat, la sida esdevé una malaltia crònica i tractable amb els medicaments actuals... Peró el pitjor és la por a ésser rebutjat. I ens diem solidaris i tolerants...
Hauriem de meditar-ho: És la tristor de la persona en qüestió per tindre un problema de salut, o és la tristor a saber-se rebutjat pel conjunt aquesta societat de vegades hipòcrita?

Bo, una abraçada!!
2 de desembre del 2007, a les 21:15
Deric ha dit…
El Musafir, has donat en el clau! Volia dir que, pel fet de tenir la sida, no era un "apestat" sinó una persona com qualsevol altre amb un problema de salut.

Sí, Mossèn, certament.

Striper, estava preocupat per la malaltia i sí, volia evitar que la seva vida girés al voltant d'ella.
2 de desembre del 2007, a les 21:48
Júlia ha dit…
En aquest tema, qui dia passa any empeny, afortunadament. Ja no és la condemna d'anys enrere, però encara hi ha por a dir-ho, com passava fa molts anys amb els tísics. Sempre hi ha algun tema que és millor no comentar públicament, la meva besàvia, quan buscava feina, no podia dir que era separada del marit. La societat no és bona, en molts aspectes, a nivell de massa és dolenta. Crec que el teu company tenia, també, molts motius per gaudir de la vida, ja que se n'anava sortint molt bé.
3 de desembre del 2007, a les 7:08
Mikel ha dit…
suposo que deu ser dur veure la reaccio de la gent quan sap que tens una malaltia aixi , perque la gent segur que canviem la nostre actitud amb ell i no em refereixo nomes en sentit negatiu.
3 de desembre del 2007, a les 10:57
Ferran Porta ha dit…
Qüestió d'insistir, insistir i insistir a explicar que la sida no s'encomana amb la mirada; que no ens ha de fer por una persona amb sida només perquè ens toqui, ens fem un petó o ens abracem! Que no ho sap, això, la "massa" que comenta la Júlia?
Pobre noi; però encara més, pobre societat.
3 de desembre del 2007, a les 11:20
Júlia ha dit…
La gent, així 'en bloc', és molt irracional, és clar que saben que va així i que et diran que molt bé tot, però quan es trobem amb un cas 'a casa' o 'a prop' la reacció d'una gran part és de por i d'autodefensa de no se sap ben bé què. Sabem això molt bé els que hem tingut casos a prop, per cert. A més, sembla que està malalt sigui, avui, 'culpa' teva, a causa de l'excés de missatges mèdics que semblen que et diguin 'fes vida sana i no et passarà res'. Es culpable qui té càncer perquè ha fumat, qui té sida perquè ha fet l'amor o qui té artrosi perquè no ha fet prou exercici o el de l'alzheimer perquè no va utilitzar prou el cervell. És culpable qui té un fill amb problemes perquè no ho ha fet prou bé, i així ens va. Fins que et toca a tu o a algú del costat. A més, el sida va néixer amb mal peu, lligat -en teoria, perquè encara hi ha molt per investigar- al sexe (i per reblar el clau, dels homosexuals), i a la droga il·legal. Sembla que la societat sempre necessita bocs expiatoris i en aquest tema ja n'han trobat, doncs. De tota manera, penso que s'ha avançat molt, però em sembla ben normal que molta gent encara no ho vulgui dir, sovint ni a la família.
3 de desembre del 2007, a les 12:11
isnel ha dit…
Havia deixat un comentari molt llarg i no me l'ha deixat enviar. Fa uns dies que tinc problemes amb això del Google-blogger o com es digui i estic una mica mosca. En fi, quan estigui inspirada ja et tornaré a dir el que et deia.
Abraçades.
3 de desembre del 2007, a les 21:19
Déjà vie ha dit…
suposo q hi haurà un dia q aixó formara part d la sva vida pero aksta mirada haura deixat de ser trista. Bé, ho espero...
3 de desembre del 2007, a les 23:41
Anònim ha dit…
Encara que ara la Sida es pugui portar millor que abans, no ha de ser gens fàcil viure amb la malaltia.
4 de desembre del 2007, a les 19:02
Joana ha dit…
Crec que cap malaltia es viu feliçment. La mirada, molt sovint és el mirall de l'ànima.
De fet de malalties "infeccioses"n'hi ha arreu.Ha tornat la tuberculosi que casi estava erradicada aquí, hi ha hepatitis A i B arreu,Colis, i moltes més fàcils de transmitir que la Sida. Tot és qüestió d'educar en els temes de salut, però costa perquè sempre pensem que no va amb nosaltres.
5 de desembre del 2007, a les 0:01
Joana ha dit…
transmitir=transmetre. Perdó! ;)
5 de desembre del 2007, a les 0:02
Waipu Carolina ha dit…
Lo más importante de este asunto es que aprendamos a ser tolerantes y abiertos a las situaciones que nos rodea, solidarios y además estar informados. Para una persona que sufre una enfermedad la forma más clara que tienes de hacerlo sentir bien es estar a su lado, es conociendo dicha enfermedad, hablarla si lo necesita, saber que forma parte de la vida, entendiendo que todos estamos expuestas y seguir pa' lante pase lo que pase.
Un beso
5 de desembre del 2007, a les 8:04
Montse ha dit…
Espero que no li passés com al protagonista de Philadèlphia. Crec que aquesta pel·lícula va ajudar molta gent a entendre un problema i a veure'l amb uns altres ulls. Jo he conegut dues persones que van morir de Sida ara fa uns quants anys i eren rebutjades com ho eren els leprosos i els apestats fa un grapat d'anys. En concret, una d'elles, una noia que va morir amb 27 anys, li deia a sa mare - que encara no s'ho creia- "me voy a morir, mamá". I sa mare mirava cap a un altre cantó. Fins que va morir... des de llavors la bona dona no ha aixecat més el cap, bé, si, només per una cosa: per cuidar el seu nét seropositiu...

en fi...

La foto és espectacular, com la de la bomba atòmica...

una abraçada, Deric. Jo et vaig llegint, encara que no sempre deixi la meva petjada.
5 de desembre del 2007, a les 13:15
El veí de dalt ha dit…
Era (és?) simplement un amic.
5 de desembre del 2007, a les 22:34
Publica un comentari a l'entrada