Nostàlgia de La Havana coneguda

Ara sí, ara que el viatge s'ha acabat i torno a casa, a la realitat, ara que l'he conegut i ha complert les espectatives que tenia sobre ella, ara ja puc dir que sento nostàlgia de La Havana.

Quan vaig arribar sentia com si ja la conegués, no era una ciutat desconeguda, estranya per mi, al contrari, em sentia com a casa, em sentia bé caminant pels seus carrers, per les seves places, sentint els sons i sorolls intensos, les olors, els colors caiguts dels edificis senyorials en runes, l'amabilitat de la gent que no té res però és feliç i creu en el futur amb optimisme... I ara això queda lluny, massa lluny, encara que restarà per sempre dins meu, en el meu record, en el meu cor.

Però també sento nostàlgia de tot Cuba, de tot el país, de totes les ciutats i pobles que he visitat perquè Cuba no és solament La Havana, aquesta ciutat és un petit reflex, de vegades distorsionat, de la realitat del país. Un país de contrastos, de palaus i cases senyorials en runes habitades per gent que no té res més que les esperances en un futur que es tradueix en poder menjar cada dia, en aconseguir uns pocs pesos convertibles que es convertiran miraculosament en uns quants centenars de pesos nacionales que els serviran tansols per sobreviure una setmana més, però tot i això no es queixen, tenen un somriure feliç als llavis, un divertit ball al cos i una melodia alegre per cantar i, a sobre, compartiran amb tu de bona gana el poc que tenen, oferint-te la seva pobre llar plena de colors vius i alegres, perquè com diuen "soy pobre, pero me gusta atender bien a los invitados".

Queden tantes històries viscudes, tantes emocions, tants amics, tants records, tants sentiments, que una vida no és suficient per viure-la a Cuba.

Cada dia és una història, a cada minut una emoció, un gest, una paraula, una mirada d'algú que passa al teu costat i el mires un segon i descobreixes tota la força continguda d'aquell gest, aquella mirada, que et desperta uns sentiments intensos dins teu:

una dona amb una carta pel seu marit; una mare preocupada per la seva filla; un nen feliç jugant a caniques al carrer; un noi amb el desig de poder seure un dia en la terrassa d'un bar; una dona contenta de trobar un barret de palla en un banc del parc; la pesca d'un peix; una queixa perduda per no tenir llet; l'enyorança d'un fill emigrat a Miami; la impotència de no poder viatjar; el noi que no sap com es corda el cinturó de seguretat del cotxe; la casa sense aigua corrent però amb un jardi ple de roses; la botiga buida; la senyora de la cartilla de racionament; la jinetera que busca clients des del bar; els nois que juguen a beisbol sense bat al mig del carrer; les cues per poder comprar un gelat amb només un sabor per poder escollir; les dones que criden divertides i coquetes quan els fas una fotografia; les noies amb els seus uniformes infantils d'escola; el barber que talla els cabells al carrer; la paradeta portàtil de sucs naturals; la senyora que ven collars per poder menjar aquell dia; el pintor que celebra la venda d'un quadre; la noia que somia viatjar a Barcelona; el noi que vol ser català; el rom al carrer; les onades del Malecón; les esglèsies de Camagüey; el carnaval de Morón; l'entrepà de rostit de porc d'una parada de carrer; els cayos; la fastuositat del Ché a Villa Clara; l'elegància de Trinidad; la barbaritat de Varadero; el viatge en el temps de Viñales; l'afrancesament de Cienfuegos; la senzilleda de Sancti Spiritus; la pobresa de Nuevitas; la prosperitat de Matanzas; el fabricant d'autèntics puros havanos; l'artesà dels llibres; el doctor interessat per la història cubana; el noi tímid que no gosa acostar-se; l'avi de Càrdenas...

Tantes i tantes històries que donarien per escriure un bloc sencer durant un any per no oblidar-les mai, tot i que sé que això és impossible, oblidar-les. Mai es pot oblidar una vida viscuda intensament durant quinze dies.