Sunshine

Feia dies que no anava al cine i avui m'he decidit per veure una pel·lícula de ciència-ficció (per una que hi ha a la cartellera! Sóc molt fan d'aquest gènere). Bé, doncs he anat a veure Sunshine. Havia llegit crítiques de tot però tenia curiositat i no m'ha defraudat.
Si mirem la premisa del film podem pensar que ens trobem davant d'una americanada més: el sol s'està apagant i un grup de científics ha d'anar-hi fins a l'estrella per llençar una bomba al seu interior, reactivar-lo i salvar la humanitat.
Però no. Darrera d'aquest argument tan simple en té d'altres molt interessants, conceptes, idees, reflexions. La primera és que en aquest cas no és l'home qui destrueix la natura, sinó ella que, amb el seu curs de vida, destrueix l'humanitat. Llavors tenim dret a canviar el curs natural de les coses o hem de deixar que passi el que ha de passar? Una segona és la d'avantposar el bé de la humanitat al bé propi, és més important el grup que una persona individual.
La pel·lícula (incongruències científiques a part) té una primera hora i quart magnífica, poética, reflexiva, d'unes imatges del sol de gran bellesa i beu directament de les fonts de "2001".

Després fa un gir argumental amb una referència a "Alien" i es converteix en una pel·lícula de terror amb psicokyller una mica marejant i ridícula, costa de seguir, amb imatges desenfocades, espais alterats i temps inversos. Però tot té la seva lógica i aquesta part és així perquè ja ens han advertit abans: a l'entrar al sol la corbatura espai-temps queda alterada.

I la figura del "monstre", només insinuada, ens porta directament a les reflexions interiors dels personatges: no som déus, no podem alterar el devenir dels esdeveniments... o sí?

Aquí, personalment, crec que és una crítica que ens fa el director a les religions, al fanatisme.
En fi, penso que és una pel·licula entretinguda, que no és fàcil, costa i l'espectador ha de posar una mica de la seva part i darrerament això és difícil de trobar. Malauradament.