La felicitat és una il·lusió, una quimera. La felicitat no existeix...
Me'n vaig, com Odisseu, a la recerca de la meva Ítaca particular.
Me'n vaig a sucar un croissant a un cafè amb llet, deixar que em regalimi per les mans i llepar-me els dits amb plaer.
Amb això tanco la trilogia de la felicitat. I puntualitzo que no necessàriament jo m'he de sentir així, sinó que han estat tres estats referents a la felicitat (la decepció, la promesa i la il·lusió) i en podrien ser molts més, però em sembla que ho deixo aquí.
Comentaris
un petonet dolcet :*
jajajajajajjaja
petons!!
És allò que et mires el dia... d'una altra manera?
petons i llepades llamineres!
.... m'he trastocat, segur, jo no puc haver dit això
Júlia, el coledallonses ja el deixo estar, ja, però la meva doctora no i sempre em fot crits i jo sóc un bon nen i no m'agrada que em cridin
A mi, quan el vici em pot, m'encanta sucar al cafè amb llet alguna pasteta (sigui croissant o madalenes) oberta pel mig i amb nocilla o nutella dins... ummmm... com disfruto amb tants regalims!... jajaja
Sí, ja ho sé... sóc llaminera.
Dolços petons amb un polsim de felicitat!
Desde Dublín encara me'n recordo dels grans croissants de la pastisseria Cucurella de Manresa!!!
Mmmmmmmm!!!!
... perdona la intromissió Déric ;p
Per cert... després d'escriure el comentari d'abans, no m'he pogut resistir i m'he permès el vici que ja he explicat. Ara em tocarà fer doble ració d'exercici... jajaja
salut!
lamevaescola.blogspot.com
Qué bé que vius, Déric !!!! No hi ha dret, no hi ha dret!
T'imagino com els antics romans, estirat al triclini menjant els croissants amb el café...ohhhhhhhh, quina enveja!!!!!!!!
La felicitat sí que existeix, cal anar-li al darrera i s'acaba trobant.
Salutacions!