Aquesta nit he tingut un somni i no sé a què és degut. Darrerament, quan somnio acostumo a matar a gent famosa (no diré qui no sigui que em passi com al Harry Potter de Lloret), però aquesta nit he fet ressucitar a algú.
I aquest algú, ha estat el meu gos, en Wookie. Explico el somni:
Jo em trobava amb una ex-veïna que fa molt no veia, travessava un camp acabat de segar, i jo vaig anara al seu encontre quan va sortir la seva mare tota emprenyada perque haviem trepitjat el camp. Li vaig explicar que ja no hi havia res plantat i que, per tant, no haviem fet cap mal, a més, ella també l'estava trepitjant. Desprès de pensar-ho ens va perdonar i ens va dir que haviem de sortir de seguida i no menjar més carn vermella argentina.
Vam anar fins el camí i des d'allà vam veure la carretera a uns doscents metres. Hi havia un gran embús de cotxes i li vaig preguntar a la veïna què havia passat. Em va dir que hi havia hagut un accident. Llavors vaig patir molt perquè el meu company venia amb cotxe per aquella carretera a aquella mateixa hora. No vaig poder treure els ulls mirant tots els cotxes que passaven un cop s'havia desfet l'embús, fins que vaig veure el seu cotxe vermell enfilar el camí. Em vaig sentir molt alleugerit. Però en lloc de venir cap a nosaltres, el cotxe s'aturava a l'entrada, obria la porta i sortia un gos. Era en Wookie! Jo em vaig quedar de pedra i em vaig agafar del braç de la veïna. Ella, al veure la meva cara pàl.lida, em va preguntar què em passava.
-És el meu gos. El vaig sacrificar fa un mes. Se suposa que hauria d'estar mort. - vaig dir.
Les meves paraules ja no les va escoltar ningú perque la veïna havia desaparegut a buscar carn vermella argentina per dinar. Vaig cridar el gos que va començar a còrrer cap a mi, content. I vaig mirar cap el cotxe del meu company, allà al costat, dret estava ell amb un somriure de satisfacció a la cara. Jo no sabia si riure o plorar, però abraçava el gos amb força, no volia que se'm tornés a escapar. L'agafava de la corretxa i vam caminar en direcció al cotxe vermell, però el camí es va començar a fer llarg i més llarg, ple d'obstacles. No hi havia forma d'arribar a ell i el gos continuamet queia, com quan era viu, que li fallaven les potes del darrera. Llavors vaig saber que estava somniant. A les mans ja no tenia la corretxa i el gos va desaparèixer, el cotxe vermell tampoc no hi era, ni el meu company, ni la veïna, ni l'embús de cotxes i els seus improvizats reguladors de trànsit, res. Estava jo tot sol al mig del camí de terra, al costat d'un camp acabat de segar, d'una marge de verdisses i d'una carretera buida de cotxes.
I m'he despertat.
Comentaris