No sé si dir que estic trist o estic emprenyat o les dues coses. Avui ha estat un dia d'aquells memorables per ser totalment horrorós. Un dia d'aquells en que et replanteixes un munt de coses i vols pendre unes quantes decisions, de les més difícils.
Com pot ser que després de gairebé deu anys sortint junts encara em deixi trepitjar d'aquesta manera, és que no aprendré mai? Es veu que no. Suposo que l'estimo, bé, sé que l'estimo, sinó no hauria aguantat tantes coses com he aguantat. Jo sempre he estat més obert, o "desarmaritzat" que bé a ser el mateix, i ell sempre més tancat. Vaig aguantar tenir una relació amagada, vaig aguantar els seus interminables dies de feina, el no ser presentat a la seva familia ni als seus amics ni a ningú del seu entorn com el seu "amic". He esperat que els seus problemes familiars es resolguessin, que estigués lliure per fer la seva vida. He aguantat demanar-li d'anar a viure junts i que em digui que no, que no cal còrrer (després de 9 anys junts). He aguantat que, de vegades, les meves alegries les tirés per terra, que es posés a favor d'altre gent i en contra meva, que pasés altres preferències abans que jo...
Crec que he tingut molta paciència. Però avui no he pogut més, la seva impertinència, el seu malhumor, la seva mala educació han pogut més que jo i m'he hagut de parar al mig de l'autopista, baixar del cotxe i allunyar-me uns metres per calmar els meus nervis i esclatar a plorar. I tot perquè? Doncs perquè avui ell estava cansat i no tenia ganes de sortir. De tant en tant també m'agrada quedar-me a casa, però cada diumenge no. I menys avui que està la meva mare (pobre en quin numeret s'ha vist involucrada), que és el darrer dia que tinc el cotxe vell i que volia acomiadar-me d'ell amb una petita sortida.
Necessito sentir que la vida és alguna cosa més que sofà i tele, necessito viure, necessito saber que m'estima i que tenim algun futur més que continuar sent els eterns "novios". Necessito que quan ell estigui emprenyat no ho pagui amb mi. Necessito que quan s'emprenyi no es quedi callat i de morros, que exploti, que ho digui. Jo tampoc sóc perfecte, també tinc les meves errades en aquesta relació però si no me les diuen no puc saber-les.
Demà marxem a Paris per celebrar el meu aniversari. Quins dies m'esperen si ara per ara no tinc gens de ganes de marxar, si el que voldria és tancar-me en una cova lluny de tot i de tothom, si l'únic que vull fer és plorar. Quins dies m'esperen si no veig cap futur a tot plegat? Què m'espera si l'estimo i ja no puc continuar així?
Comentaris