Fer un blog és com fer un programa de ràdio. Jo que en faig de les dues coses tinc la mateixa sensació quan pico al teclat un nou article que quan obro el micro i començo a xerrar a la ràdio. Dius el que vols, expresses els teus pensaments, els teus sentiments d'aquell moment i, quan ho fas, no penses que hi haurà algú a l'altre banda que t'escoltarà o et llegirà, bàsicament ho fas per tu mateix, una forma de treure fantasmes. Però, quan et fan un comentari o una trucada telefònica i et diuen que et llegeixen/escolten, et sents feliç per que veus que el que intentes retransmetre arriba a la gent, llavors saps que no solsament escrius/parles per tu, si no que ho fas perque vols comunicar. I, us ho asseguro, comunicar i ser correspòs és el millor que hi ha.
Quan parles per la ràdio ho fas en una sala petita, davant d'un micro fosc i, xerres i xerres, sense saber si algú t'escolta, és un misteri. De vegades deprimeix una mica pensar. "avui no he tingut trucades, ningú m'escoltava". És tan agraït tenir trucades, tenir audiència, tenir lectors... Però llavors mires en positiu i entens que, de vegades, encara que no truquin o no facin comentaris, sempre hi ha un oient, un lector.
A tots vosaltres, lectors i oients, gràcies per estar aqui.
Comentaris