Els huracans Ivan i Charley van arrasar aquest estiu el Carib. Com cada any, aquesta zona pateix els efectes dels huracans més virulents. I, com cada any, hem de lamentar víctimes innocents, sempre les mateixes. Són els més pobres els que pateixen les conseqüencies més cruels, com sempre i com a tot arreu. Aquest estiu ha estat l’illa d’Haití la més castigada, com si no ho hagués estat ja prou per la mà de l’home, que ha hagut de venir la natura a donar el cop de gràcia.
Però hi ha una altra víctima silenciosa d’aquests dos huracans, de la qual gairebé no ens han arribat els seus laments. Em refereixo a l’illa de Cuba. Un cop més sembla que els elements sentin enveja d’aquest petit paradís. No té prou la seva població amb el bloqueig econòmic que també ha de passar per aquestes misèries?
Aquest ha estat el pitjor any de la darrera decada per Cuba. Des del 1994 no es recordava un estiu tan dur. Principalment pels talls de subministrament elèctric de 14, 15 i, fins hi tot, 16 hores diàries, amb el que comporta per la població civil: hospitals amb serveis mínims, sense transport públic, sense neveres on conservar els aliments... Gairebé totes les activitats fetives es van haver de suspendre o trastocar-se de manera important. I per si no en tenien prou, en menys d’un més dos ciclons terribles, devastadors, el Charley i l’Ivan van passar per l’illa com qui trepitja un camp de gespa.
Aquest segon huracà, l’Ivan va ser el que va trastocar més profundament la vida de l’Evasio. Amb l’esforç de la suor del seu front i l’important esforç econòmic de tota la seva familia, va poder muntar un petit “merendero”, com diu ell, per poder sortir de la pobresa més absoluta a la que es veia abocat desprès d’uns quants anys a l’atur. Aquest, el seu “merendero”, eran tot just quatre plaques metàl.liques situades a la cantonada de dos carrers d’un barri humil de la ciutat de Nuevitas. Allà servia batuts de fruites frescos i alguns aperitius. Ara d’el seu lloc de treball, de la seva vida, no en queda res. L’Ivan s’ho va endur completament.
A l’Evasio, cada cop que passa per aquella cantonada, se li trenca una mica el cor. No pot accedir als ajuts del govern perque és un treballador per “cuenta propia”, autònom i ha de comprar els materials que li fan falta al mercat negre: planxes de zinc pel sostre, fil-ferro, claus, tubs de ferro i un llarg etcètera.
Si no aconseguix seixanta miserables dòlars no podrà refer el seu petit negoci, no podrà donar de menjar a la seva mare, ja gran, i es veurà amb la necessitat d’emigrar, de deixar enrera el seu món, la seva vida. Però ell no vol, estima el seu pais, la seva gent i vol lluitar per donar-lis una vida millor, des de dins, des de la seva terra.
Com l’Evasio, moltes víctimes innocents, anònimes, queden oblidades per tothom, no interessen a les grans cadenes de televisió, no interessen als governs, simplement no són noticia.
Comentaris