Assegut a la meva taula observo. Gent que esntra i surt continuament. Gent en grups, cadascun a la seva taula. Xerren. Mengen. Llegeixen. Esperen. Jo escric. Estic sol i miro. Trossos de converses arriben a les meves oïdes. No és que estigui escoltant, és que la gent xerra fort. Però no m'interessan les converses, prefereixo mirar i imaginar-me les vides d'aquestes persones que m'envolten. Vides que, de segur, seran més interessants a la meva ment que a la realitat.
A fora fa fred, el dia és gris i està a punt de ploure. Bé, de fet ja cauen gotes. Són petites, aïllades, però és posible que no parin de caure.
Entra més gent fugint de la pluja. Les converses augmenten de volum i en quantitat. Ja no s'està tan tranquil com quan he entrat a esmorzar. No pensava que un dia festiu la cafeteria estès tan plena de gent. És diferent els dies laborables. Hi ha els treballadors dels bancs, de les oficines dels voltants. Entren mengen, un cafè i de tornada a la feina. Avui hi ha families també i nens. S'estan més estona. Fan més xivarri.
El cafè és bo en aquest lloc, és italià, curt, fort, potent. Per aixó també hi ha tanta gent que ve aquí.
Una noia passa pel meu costat i em saluda. És una companya de feina. La saludo. No cal encetar cap conversa més enllà, demà ja ens veurem. M'emprenyo. No m'agrada trobar-me coneguts quan estic sol en una cafeteria. Sembla que la sol.litud sigui un problema, una desgràcia, mai s'interpreta com alguna cosa voluntària. M'hagués agradat dir-li que estic esperant el meu company, però no he tingut oportunitat, ho he pensat massa tard. Demà ho faré.
Ara bé, si la meva és una sol.litud voluntària, perquè m'emprenyo? Potser no és tan de voluntària. M'aixeco. Pago i marxo. Ja en tinc prou de sol.litud per avui.
A fora em trobo amb el meu company. Arriba tard, com sempre. Ja no plou. Anem a Fires.
Comentaris