Salta al contingut principal

Un Salt al món

Cercar en aquest blog

de novembre 01, 2004
  • Obtén l'enllaç
  • Facebook
  • X
  • Pinterest
  • Correu electrònic
  • Altres aplicacions



  • Obtén l'enllaç
  • Facebook
  • X
  • Pinterest
  • Correu electrònic
  • Altres aplicacions

Entrades populars

Imatge

Llums i silencis. La Barcelona de Frederic Lloveras (aquarel·les 1953-1959)

Portada del llibre  Hi ha llibres que no només s’obren amb les mans, sinó també amb la memòria. Llums i silencis. La Barcelona deFrederic Lloveras. Aquarel·les 1953-1959 és, per a mi, un d’aquests llibres especials. No només perquè recull una Barcelona que ja no existeix, sinó perquè darrere de cada aquarel·la hi ha la mirada del meu oncle-avi, en Frederic Lloveras i Herrera. Redescobrir la seva obra és tornar a una ciutat feta de carrers tranquils, places mig buides, façanes que respiren calma. Una Barcelona que avui ja no existeix del tot. No és una ciutat monumental, és una Barcelona viscuda des de la mirada d’algú que sap observar-la, observar la vida que transcorre en els seus carrers, la vida quotidiana. Per a mi, aquest llibre té una capa addicional d’emoció. No només observo carrers, places o edificis; hi busco gestos, maneres de fer, una sensibilitat que reconec com a familiar. Saber que darrere d’aquests colors suaus hi havia la mà del meu oncle-avi fa que cada aquarel...
Imatge

7 anys i un blog

L'1 de novembre de 2004 començava, tímidament, i gràcies a un curs d'escriptura creativa, aquesta aventura bloguera al bocat.cat, eren els primers temps d' Un Salt al món . Tot va començar un dia en que a classe ens van parlar d'una nova forma de comunicació, una mena de diaris personals que en lloc de guardar-te'ls per tu sota clau, els comparties amb tothom, eren una cosa anomenada "blogs". Com no, vaig sentir curiositat i en arribar a casa vaig investigar una mica. El primer blog que vaig visitar va ser " Un que passava " del bon amic Ferran (llavors no sabia ni qui era ell) i d'aquí a obrir el meu propi blog hi va haver un pas molt curt. Set anys després aquesta aventura continua activa. Potser no tant com abans en que tenia obsessió per convertir qualsevol fet de la meva vida quotidiana en una entrada al blog. Ara és més pausat, escric quan tinc alguna cosa a dir o, simplement, quan em ve de gust, com avui. Però el que tinc clar és que ...
Imatge

La leyenda de la Dama Azul

Cuenta la leyenda cienfueguera que hace generaciones y generaciones atrás, había en la ciudad de Cienfuegos un castillo, el de Nuestra Señora de los Ángeles, cual recio centinela insomne ante las incursiones de los piratas y corsarios atraidos por la prosperidad de la ciudad cubana. Pero el castillo guardaba un terrorífico misterio que fue descubierto, poco tiempo después de su construcción, por el ejército que lo habitaba. El misterio corrió como un reguero de pólvora entre los soldados era: la leyenda de la Dama Azul. Contaban los soldados más veteranos a aquellos que quisieran escucharles que, a altas horas de la noche, cuando todos dormías y solo quedaba como testigo el centinela, surgía de la capilla del castillo una especie de sombra, con la silueta de una mujer. Parecía elegante, sobria, tranquila e iba vestida con un tocado azul, por eso la llamaron la Dama Azul. Pero la aparición, después de recorrer los altos muros de la fortaleza, desaparecía tan misteriosamente como había s...
Imatge

Això és tot, amics

Aquesta entrada està molt meditada. Escrita i esborrada més de cinquanta vegades. Però tinc el ferm propòsit de tirar-ho endavant encara que em faltin les forces. Voldria donar moltes explicacions de per què he pres la decisió però no ho faré aquí. Em moc per impulsos, pel que em dicta el cor en cada moment, i ara el que em diu és això: que tanqui el blog. I ho faig amb tota la pena del meu cor, amb la tristesa que provoca deixar enrere una etapa molt important de gairebé 6 anys. Però cal mirar endavant i buscar nous camins. Gràcies a tots i totes que heu passat per Un Salt al món en algun moment de la seva vida virtual, els que heu deixat comentaris i els que l'heu llegit des del silenci de la intimitat. Va ser bonic mentre va durar i... "sempre ens quedarà Paris"! (... i Berlin, Ferran, també Berlin)
Imatge

Tarda de balneari

Els diumenges a la tarda, després de dinar, ens agrada acostar-nos fins un dels dos balnearis del poble de l'Aigua, asseure'ns en una tumbona en el seu jardí, a l'ombra d'un arbre, i prendre un bon cafè deixant passar tranquil·lament les hores. Hi ha res de més relaxant? Hi ha res millor? És ideal per a després dels terratrèmols.
Amb la tecnologia de Blogger
Frederic Mayol Ibáñez