Yo no estoy gorda!

Hi ha un tipus de nois (més que noies) joves que semblen cansats sempre, que passen per la vida amb una actitud d'estar a voltes de tot i que tot els dóna exactament igual.

Al gimnàs on vaig hi ha una colla de 3 nois que no deuen tenir més de 20 anys que sempre tenen aquesta actitud: arriben tots tres junts sense parlar-se ni mirar-se, entren al vestuari i no es canvien de roba, van a la sala de fitness i passegen per allà fent de tant en tant alguna màquina i en menys de mitja hora tornen a ser fora, sense haver suat ni canviar-se de roba ni tan sols treure's la ridícula gorra que porten, no ja encastada al cap, sinó a sobre del cap en perillós i estudiat equilibri perquè mai els hi cau. Algun cop els he vist pel poble en actitud relaxada, asseguts en un banc amb els seus amics i amigues i tenen exactament la mateixa actitud i penso que aquests nois no riuen mai. Es diverteixen algun cop?

Avui, però, hi havia només un de la colla i tenia la mateixa actitud que quan va en grup. Me l'he mirat mentre feia bicicleta i ell es barallava amb les peses més petites i he descobert el perquè de la gorra: és tan baixet que dur a tota hora aquesta estúpida gorra d'un pam d'alt posada a sobre el cap en lloc d'encastada, el fa semblar més alt. A vegades tot respon a un complexe mal portat.

I això m'ha fet recordar a una dona gran que vaig veure a la tele, i que van repetir molt els programes de zàping. Era una dona que havia anat a un programa de testimonis en que parlaven de l'obesitat i ella, tot ofesa i digne, cridava a la presentadora: "¡yo no estoy gorda!", mentre tot el públic reia. A mi em feia molta pena que se'n riguessin i em sabia greu per ella perquè, tot i que estava realment obesa, ella no s'hi veia.

Som animals complicats i una mica estúpids: jo l'any passat, amb el mateix pes que ara, em veia fantàstic, aquest any, però, em veig gras. Canvi de percepció, augment de complexos, insatisfacció, falta d'autoestima... ves a saber. Però què carai, fora bajanades, estic estupendo!