dimarts, 15 de febrer de 2011

Extremismes integristes i els nacionalistes espanyols

Mapa de Catalunya en els mesos posteriors a la signatura del Tractat (1660)
Wit, Frederick de. Accuratissima principatus Cataloniae et comitatuum Ruscinonis et Cerretaniae descriptio.
Font: Cartoteca Digital de l’Institut Cartogràfic de Catalunya

Mai he estat una persona d'extremismes perquè sempre he cregut que les coses no són blanques o negres, que hi ha una gama infinita de grisos.

D'adolescent buscava el meu camí, la ideologia política amb la que em trobés més a gust, i fins i tot, la nació que havia de ser la meva. Vaig passar per diversos estadis i camins i a la meva carpeta de l'escola s'alternaven les fotos de polítics de diversa índole, fins i tot durant una época vaig portar la Senyera i la bandera espanyola juntes.

A poc a poc, però, uns van desaparèixer d'aquesta carpeta i em vaig anar definint, sempre amb els grisos al pensament. Així m'he mantingut al llarg del temps fins que, fa relativament pocs anys, l'integrisme del nacionalisme espanyol s'ha radicalitzat de tal manera que, per sentir-se segur, ataca despietadament tot el que sigui diferent, tot el que signifiqui pluralitat, perseguint aferrissadament Catalunya i tot el que faci "olor" de català atacant sense contemplacions els fonaments de la Constitució que tan aclamen quan els hi convé (article 3.3: 3. "La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.").

I el pitjor de tot és que ja no són, necessàriament, persones d'ideologia dretana o ultradretana els que pensen així, també en trobem a l'esquerra. De fet, crec, l'anticatalanisme s'ha accentuat molt més amb el govern socialista a Madrid que, fins i tot, amb el del PP. Amb això tampuc vull culpar en Zapatero de promoure l'anticatalanisme.

No sé de qui és la culpa ni per què aquesta mania persecutòria i aquest atac continu a tot el que sigui català, tan a dins com a fora de casa. Però el que sí sé és que amb aquesta actitud em sento atacat, menyspreat i em falten el respecte i m'indigna i m'altera i, sí, em radicalitzo. El gris deixa de ser gris i es decanta cap a un costat, cap el costat de l'esperit de la manifestació del 10-J perquè només ens deixen un camí possible i potser no serem nosaltres els que el volíem en realitat, si no ells els que ens han empés amb la seva actitud, si no ens volen, nosaltres tampoc: INDEPENDÈNCIA!
Publica un comentari a l'entrada