dilluns, 19 d’octubre de 2009

El blog

Quan escrivim un blog ho fem perquè necessitem treure'ns de dins uns quants dimonis que ens torturen o, simplement, perquè volem compartir experiències de tot tipus amb el ciberespai i la gent que hi ha a l'altre costat. Però moltes vegades no en som conscients que aquesta vomitada nostra poc influir en algunes persones d'una manera molt especial i ajudar-los a reflexionar o prendre decisions que poden canviar la seva vida.
Jo no em considero que pugui influir gaire en la gent i, quan escric al blog, no ho faig amb aquest pensament però és cert que ha passat.
Aquest estiu (i em perdonareu que no doni massa detalls per respecte a la persona interessada) m'ha passat això que comento arran del post del 17 de maig. Una noia amb qui no havia compartit més que una breu salutació o unes poques paraules, es va adreçar a mi per agrair-me el blog, em va dir que veure reflectit en ell el que ella sentia d'una forma natural, sense complexes, l'havia ajudat a acceptar-se tal i com és i a adonar-se que el problema no el tenia ella, sinó la gent que l'havia rebutjat per ser com és. A partir d'aquell dia es va atrevir a donar un pas endavant i a buscar gent amb les seves mateixes inquietuds.
Photo Aix-en-Provence by Deric
Al principi em vaig sentir afalagat però també una mica abrumat (no sé quina és la paraula correcte en català) per la responsabilitat que comporta escriure un blog públic i fins i tot vaig pensar en la possibilitat de deixar d'escriure'l. Però després vaig decidir que no, que he de continuar amb ell i si, de tant en tant, alguna entrada que escrigui ajuda a algú, ja em puc donar per satisfet (encara que mai més ho torni a saber de primera mà).
Per això ara, sóc jo qui t'està agraït, i pel detall que vas tenir amb mi (m'encanten les llibretes!). Força i endavant!

28 comentaris:

elur ha dit...

ni se t'acudeixi deixar el bloc 'només' per haver ajudat a algú, è?!

una abraçada!

òscar ha dit...

res de deixar el bloc deric. al contrari, detalls com aquests, encara que puguin sorprendre quan es reben, han de servir com esperó per continuar-hi.

Belén ha dit...

Deberías sentirte orgulloso, al menos con tu experiencia ayudaste a esa persona a seguir adelante...

Besicos

Rita ha dit...

Com ja han dit els companys, res de deixar-ho, tot el contrari: has de sentir una satisfació molt gran de saber que has pogut ajudar una persona a sentir-se millor amb ella mateixa i amb la resta.
Una abraçada!

Anònim ha dit...

Mai deixis d' escriure , mai . Llegir ( i llegir-te també a tu ) , ens ajuda a cercar respostes a allò que s' escapa de la nostra comprensió . Per què sota la cúpula inmensa del cel de la nit estel-lada ,encara que molt sovint hi hagi boires, qui no cerca respostes ? Les trobaràs tu escrivint , per què escriure ajuda a estructurar idees i pensaments , i jo llegint cerco i trobo . Llegint , els conceptes mil.lenaris del sentit comú passent d' una generacio a una altra . T' has preguntat mai realment qué son els "clàssics" ; per mi , una idea antiga que es transmet en un format escrit ( el llibre = el blog ) i que en un moment donat ens aporta una mica de la llum que necessitem davant d' una de les tantes disjuntives que la vida ens posa sense cap mena de pietat al davant .
Et poso un exemple , que és molt personal . Una vegada , havia de decidir si abandonava a la meva parella . Sabeu qué és el que em retenia en aquella situació anòmal.la i asfixiant ? L' inmensa quantitat de llibres i objectes acumulats al llarg d' una relació de deu anys de convivència . Estaba paralitzat , incapaç per a reaccionar i escollir la sortida . I un dia , em va caure a les mans un llibre amb un títol tant clarificador com "Ligero de equipaje" ; era la biografia d' Antonio Machado . De cop i volta vaig saber que qui era primordial era jo i que si era necessari arrancar a còrrer , com qui fuig del diable , deixant-ho tot al darrera , abanadonat-ho tot , s' havia de fer , així de senzill . Perquè tot és recuperable , excepte la teva persona malferida .
En un títol d' un llibre vaig trobar una idea "clàssica" , la de la SUPERVIVENCIA . Per què no trobar també un ajut en el teu blog , o el d' una altra persona ? Els blocaires sou transmisors tant bons per a donar i rèbrer tant vàlids com un llibre , un amic , un sacerdot o un psicòleg .
Tal com deia Sèneca al final de les seves "Cartes a Lucil.li" , Vale . Que vol dir " a reveure " .

Funcionario's blog ha dit...

Yo estoy con la chica esa: el problema son los otros. Ya sabes que a mí no me hace mucha gracia rodearme de gays, pero ese es un problema mío. Y, por supuesto, ser gay no es ni una enfermedad ni nada de nada, sino otra forma de ser tan válida como cualquier otra.

Met ha dit...

"Ligero de equipaje"... me l'apunto!

I Sr. Deric, que et diguin que els que escrius té un valor emocional més enllà del que tu volies dir és el millor regal que et puguin fer.
pobre de tu que deixis de teclejar el blog, perquè aleshores sí que no podràs seguir ajudant-nos.
Això d'escriure és una teràpia fantàstica, i més ara en plena crisi. És gratis!

Anónim ha dit...

Disculpeu-me la llarga parrafada anterior , amb una cosa tant personal com íntima . Això ens passa als que , com diu un llibre de ciència ficció que em va agradar molt , "Mi vida entre los muertos" , hem sobreviscut .
He oblidat dir que finalment el vaig deixar , i ho vaig deixant casi tot enrrera ( llibres i cedés , estalvis comuns i molts records dins la casa , amb una generositat reconeixo ara quasi insultant i que em va provocar uns quantes tensions amb els amics i familiars ).
Un sempre s' acaba recuperant .

MET , oblida' t de llegir la biografia de Machado : ves una tarda a Colliure a veure la seva tomba i qúeda't amb el lema "lleuger d' equipatge" .

Giorgio Grappa ha dit...

Què bonic.

Giorgio Grappa ha dit...

Què bonic.

Bargalloneta ha dit...

Estic amb tots.... ni se tacudeixi per un moment abandonar!!!
Encara que a vegades no t'escrigui de manera més freqüent et llegeixo i m'interessa molt el que penses i escrius per que jo a vegades també m'hi sento reflectida!!!
gràcies!

jordicine ha dit...

Comparteixo aquest mateix sentiment. Per això cada cop hi poso menys coses personals i més llibres i pelis... tot i que estaràs d'acord que amb allò que veiem i llegim també parlem de nosaltres. Escriu, que ho fas molt bé, maco. Una abraçada.

*I aviam si algú organitza un ALTRE sopar blogger!!! Ja ja ja.

XeXu ha dit...

Aquesta reflexió l'he feta en més d'una ocasió, encara que no sé si mai n'he parlat al blog. Com tu, no penso que res del que escrigui pugui ser interessant per ningú més que per mi, per alliberar les coses que em van venint, siguin del tipus que siguin.

Però després venen els comentaris, i veus gent que es sent reflectida amb el que dius, gent que t'agraeix coses, que t'aporta les seves experiències... i acabes pensant que això és massa, que no ets ningú per està influint en l'altra gent, que la teva experiència no pot ajudar a ningú. Una gran responsabilitat, vaja, has fet servir les mateixes paraules que faig servir jo en parlar-ne.

Costa assumir-ho, però el blog és per nosaltres i no ens podem fer responsables de la influència que fa en els altres. Vaja, sí si aquest és l'objectiu, però si escrivim les nostres neures no busquem això. La mateixa por de fer mal o ofendre existeix en el sentit contrari, quan escrivim alguna cosa que ajuda a algú altre. Si això es compleix, com ha estat el teu cas, benvingut sigui. La teva decisió de continuar crec que és encertada, i com que aquest cop va anar tan bé, motivació de més. Esperem que mai no t'hagis de trobar en un cas contrari, que algú es dirigeix a tu perquè l'ha ferit el que has escrit. Jo també creuo els dits perquè no em passi.

Quin rotllo...

Eva ha dit...

Quina satisfacció... realment és molt bonic!!!
Una abraçada!!!

Striper ha dit...

Noi crec que t'has de sentir afortunat de ser d'ajuda no pas abrumat.

Nyc ha dit...

Complicado el tema. Pero creo que no debemos sentirnos responsables de las decisiones que otros toman en base a las cosas que decimos. No somos consejeros, no nos ganamos la vida "arreglando la vida" de los demás, así que lo que cada uno haga con lo que tú dices es "su" responsabilidad, no tuya.

Deric ha dit...

ELUR, no ho faré.

OSCAR, sorprenen en positiu però també és una responsabilitat afegida.

BELEN, cierto pero no me siento orgulloso porque no era la intención inicial, vino de rebote.

RITA, va ser molt bonic, cert.

ANÒNIM, no et diculpis per la llargada del comentari. Imagino que ets el maetix que has deixat altres encertats comentaris en altres entrades del meu bloc i m'encanta llegir-los perquè destil·len sabiduria i experiència de la vida. Només em sap greu que siguin comentaris anònims, és a dir, no tenir un nom o una referència encara que minúscula per saber que els comentaris sempre són teus. Segueix comentant i amb la llargada que creguis convenient.

PETER, per descomptat que no és cap malaltia i encara que no et faci gràcia, com dius, no és per qüestió d'ells, si no teva. De totes maneres ja vas comprovar que no sóm (sóc) especímens raros ni ens menjem a ningú ni assaltem a la gent... Una abraçada, maco!

MET, sí, és un regal inesperat i una responsabilitat però que no puc tenir present cada cop que escric en el blog (els llibres és un altre tema)

Giorgio, què tal maco, com vas?

BARGALLONETA, em fas posar vermell.

JORDICINE, és que jo necessito posar coses meves, a part, naturalment de llibres i pelis, que també, i és cert que en tot sortim reflectits. M'apunto a la proposta d'un nou sopar-encontre.

XEXU,ara que ho dius, crec que un cop sí que vas escriure alguns cosa sobre aquest tema. També et segueixo asiduament.

EVA, una altra per tu.

STRIPER, ara ja no estic abrumat.

NYC, soy demasiado responsable y a veces me gustaría serlo un poco menos.

Allau ha dit...

Com que el teu bloc no és d'autoajuda (crec), tira endavant explicant el que et sembli sense por a influir en els lectors. Crec que és molt aconsellable escriure pensant que tens els lectors més madurs, perspicaços i intel·ligents que es poden trobar a la xarxa.

Anònim ha dit...

sóc un d'aquells anònims que va seguint les teves frases i que de vegades estan molt lluny del meu pensament... però tens aquella paraula, aquell número, aquella manera d'explicar una cosa.. que fa un clik en el meu cap i així quan et mires al mirall de bon matí, potser no et veus tan transparent com el dia anterior. No, no... no deixis d'explicar coses.

Anònim ha dit...

No dejes de escribir nunca,por ti y por los demás,ya que a través de tus
pensamientos otras personas se pueden ver identificadas y como dices les puede ayudar.
Por ti porque así puedes trasmitir tus dudas, tus,ansias,tus ahnelos y por nosotros que así podemos estar
contigo aunque sea a través de estos
escritos.
un abrazo

Funcionario's blog ha dit...

Crack, que yo tengo amigos gays y amigas lesbianas, que quede claro. Así que antes de conoceros (a J. y a ti) ya sabía que no sois bichos raros (los míos son unos promiscuos fiesteros, pero eso también lo haría yo con mujeres si pudiese jajajajajaja)

En mi caso creo que es culpa de mi educación, ya que mis padres son homófobos de tomo y lomo, y cada vez que utilizan la palabra "maricón" la lanzan como un escupitajo venenoso.

Cruz ha dit...

Ho he llegit aquest mati i no sabia que dir. He pensat ves a nadar i pensa... Pero tampoc se que dir... ostres no se com expresar amb paraules la sensació quen tinc ( de totes formes a mi em costa expresar-me molt; bueno suposo que ja ho habras comprovat; jejejeje)
Desde la meva forma de passar desapercebuda (sóc de les persones que mai es noten que estan en un lloc...) pensaba que no calaria.
Pero vull dir- te que mai deixes d'escriure... que plasmis els teus pensaments sense pensar en els lectors sino en una forma d'expressar-te i que et serveixi a tu. No deixis d'escriure pensant que darrera comportara una responsabilitat sino que serveixi per desfogar-te a tu, pensa en tu. A mi aquell dia em va ajudar i t'estic molt agraïda per tot. Gracies. Pero no ho deixis pensatn en les coses del darrere.
Sento l'abrumació...

pd; ara crec que podrem comptar xistes ( rotllo pinça...)je4jejeje

Deric ha dit...

ALLAU, no és d'autoajuda, tot i que a mi m'ajuda a vegades. Sense dubte, els lectors d'aquest blog són dels més intel·ligents de la xarxa, però no només pel fet de llegir-me i seguir-me, sinó pels comentaris que deixen.

ANÒNIM de les 00:31, encara que les idees no siguin les mateixes, l'important és connectar.

ANÒNIM de les 12:02, como he dicho antes, a mi también me sirve de válvula de escape.

PETER, prenc nota i si els teus pares són així, tu has sortit prou bé!

CRUZ, a part d'allò teu, es va ajuntar una altre cosa no tan agradable i allò va fer-me sentir l'abrumació. Em va encantar que contactessis amb mi i et sinceresis tant. Ja veus que a mi també em va impactar i volia fer-ho públic. Els acudits els deixem per un altre dia en directe, ok?

denke ha dit...

com be dius, el bloc ens ajuda a treure coses,q ue un cop fora poden ajudar o entretenir a d'altres.

Deric ha dit...

DENKE, sí, a la part que a nosaltres mateixos

Allau ha dit...

Felicitats, avui el teu bloc surt al Cultura de l'AVUI.

Deric ha dit...

Què dius ALLAU??? Ara mateix vaig a comprar el diari! No en tenia ni idea!

Anònim ha dit...

Això és molt true.I perdut el meu pes acaba de fer canvis en l'alimentació, tenint tots els vegetarians i de baixa en carbohidrats Això em va ajudar molt i li suggereixo a tots