En Proust va fer un llibre de 7 volums dedicat a A la recerca del temps perdut, per tant, sobre aquest tema s’ha escrit molt i molt millor del que ho puc fer jo.
Això ve a tenor d’un comentari d’en Peter en el blog de cinema sobre una pel·lícula, After, que explica la història de tres personatges que volen recuperar el temps que van perdre durant l’adolescència i fer el que no van fer llavors.
Jo recordo la meva adolescència i com em volia menjar el món i anar en contra de tot i de tothom però era massa poruc com per prendre cap decisió i actuar, així que a l’únic que em vaig limitar va ser a fer una petita escapadeta de casa que va durar unes hores i a poques coses més. De fet la meva adolescència estava més plena de somnis i de castells en l’aire que de realitats.
És ara, certament, amb el pas dels anys quan dius allò tan estúpid de “si quan era jove hagués sabut tot el que sé ara, hauria actuat d’una altra manera”. És com allò de “que hauria estat de la meva vida si enlloc d’agafar aquell camí hagués agafat aquell altre…”. De vegades també he fet aquest exercici i elucubrar de possibles futurs-passats, però no és una cosa que m'agradi especialment, prefereixo viure i pensar en el present perquè és l'únic que existeix en la realitat.
El temps perdut està perdut per sempre més i mirar aquell passat és com fer el que jo feia d’adolescent: viure de somnis i de futurs inassolibles. I val més viure de realitats, això sí, sense oblidar mai el famós i encertat “carpe diem”.
Comentaris
Mira'l ell tot xulo allí al mar :):)
Gràcies per ensenyar-mos estes fotos.
Si pogués...
Por cierto, no me refería tanto a haber escogido un camino sobre otro, sino más bien a haber hecho las cosas que, se supone, van asociadas a una edad.
Los jóvenes son impulsivos, son irresponsables y son aventureros. Me hubiese gustado haber vivido esas cosas con 18-20 años, porque son experiencias que ayudan a fortalecer la personalidad.
Las hago ahora (salir de marcha, irme de viaje de mochilero, visitar la India) porque cuanto más tarde más imposible será. Ya este año (o el que viene a más tardar) me compro el piso (y ahora estoy pensando comprarme un coche nuevo), por lo que ya te podrás imaginar que se cierra mucho el grifo.
En fin, lo dicho. Vivir en el pasado nos impide abrazar el futuro. Pero el pasado es un excelente maestro sobre qué no y qué sí debemos volver a hacer.
PD. "Carpe diem", o vivir el momento, que es algo distinto a "vivir para el momento" (no sé si se coge el matiz)
ve a ser allò d'anar mirant enrera sense perdre de vista que davant hi ha uns quants fanals en els que ens hi podem donar un bona plantuflada.
MEIA, sí, però no cal, no?
ZEL, segurament, però a vegades està bé fer bajanades encara que tinguis més de trentadeu anys.
PETER, sempre és millor fer-les encara que sigui tard que no haver-les fet mai!
CRISTINA, exacte, per això és millor no tenir límits
ÒSCAR, crec que has donat en el clau!
JESÚS, lo de perdut ho deia en Proust, jo em referia a aquell que ja, per molt que et lamentis, ha passat. És cert que totes les experiències passades ens fan ser tal i com som avui.
Yo era como tu,mas de castillos en el aire que otra cosa, no creo que fuera impulsiva, era una acojonada de la vida!
Besicos, precioso
Penso que el millor es no tornar el passat sino recordar i aprendre per al nostre present...
Efectivament, encertadíssim "carpe diem"...
Jo espero reencarnar-me en algú amb mes experiència. Però de moment encara tinc molt a fer en aquesta (vida) i confio que els anys em permetin viure el que somniava de petit i que no venia a ser introduir dades en un programa sinò inventar mil històries impossibles i viure-les.
I podria parlar i parlar sobre això, però ja s'entén, oi?
Una altra cosa és viure obsssionats per fets del pasat, que aleshores sí que et fan perdre el present... i no et deixen gaudir del dia a dia. El mateix si vius massa pendent del futur.
I parlo d'això, quan hauria de callar, perquè sóc l'especialista en deixar-me enredar per passats i futurs en ple present. Potser és que no m'agrada l'època en què visc?????
El millor és no fer-se mala sang. I no podem jutjar el passat des del present. Ben cert és que hauríem modificat els nostres actes, però en aquell moment vem actuar de la millor manera sabent el quesabíem i pensant en el què voldírm aconseguir, o evitar.