dilluns, 27 de juliol de 2009

El temps passat...

En Proust va fer un llibre de 7 volums dedicat a A la recerca del temps perdut, per tant, sobre aquest tema s’ha escrit molt i molt millor del que ho puc fer jo.

Això ve a tenor d’un comentari d’en Peter en el blog de cinema sobre una pel·lícula, After, que explica la història de tres personatges que volen recuperar el temps que van perdre durant l’adolescència i fer el que no van fer llavors.

Jo recordo la meva adolescència i com em volia menjar el món i anar en contra de tot i de tothom però era massa poruc com per prendre cap decisió i actuar, així que a l’únic que em vaig limitar va ser a fer una petita escapadeta de casa que va durar unes hores i a poques coses més. De fet la meva adolescència estava més plena de somnis i de castells en l’aire que de realitats.



És ara, certament, amb el pas dels anys quan dius allò tan estúpid de “si quan era jove hagués sabut tot el que sé ara, hauria actuat d’una altra manera”. És com allò de “que hauria estat de la meva vida si enlloc d’agafar aquell camí hagués agafat aquell altre…”. De vegades també he fet aquest exercici i elucubrar de possibles futurs-passats, però no és una cosa que m'agradi especialment, prefereixo viure i pensar en el present perquè és l'únic que existeix en la realitat.

El temps perdut està perdut per sempre més i mirar aquell passat és com fer el que jo feia d’adolescent: viure de somnis i de futurs inassolibles. I val més viure de realitats, això sí, sense oblidar mai el famós i encertat “carpe diem”.

14 comentaris:

bajoqueta ha dit...

Hauriem de poder tornar a ser més joves i poder fer tot lo que no vam fer. Jo estic convençuda que canviaria moltes! però moltes coses :)

Mira'l ell tot xulo allí al mar :):)

Gràcies per ensenyar-mos estes fotos.

_MeiA_ ha dit...

Aiiins... em sembla que aquesta frase l'ha dit tothom... si pogués tornar enrera...

Si pogués...

zel ha dit...

Sí, però, molt em temo que, si no ens fessin un canvi de tarannà, faríem les mateixes bajanades... vols dir que no?

Funcionario's blog ha dit...

Anda, vaya honor!!!

Por cierto, no me refería tanto a haber escogido un camino sobre otro, sino más bien a haber hecho las cosas que, se supone, van asociadas a una edad.

Los jóvenes son impulsivos, son irresponsables y son aventureros. Me hubiese gustado haber vivido esas cosas con 18-20 años, porque son experiencias que ayudan a fortalecer la personalidad.

Las hago ahora (salir de marcha, irme de viaje de mochilero, visitar la India) porque cuanto más tarde más imposible será. Ya este año (o el que viene a más tardar) me compro el piso (y ahora estoy pensando comprarme un coche nuevo), por lo que ya te podrás imaginar que se cierra mucho el grifo.

En fin, lo dicho. Vivir en el pasado nos impide abrazar el futuro. Pero el pasado es un excelente maestro sobre qué no y qué sí debemos volver a hacer.

PD. "Carpe diem", o vivir el momento, que es algo distinto a "vivir para el momento" (no sé si se coge el matiz)

Cristina ha dit...

Jo estic amb el que diu Funcionario. Penso que moltes coses s´haurien de viure de jovenets però també penso que qualsevol moment és bo per fer allò que desitgem. Jo he descobert amb 38 anys que sóc capaç de fer moltes coses. Els límits ens els posem nosaltres mateixos.
Feliç setmana!

òscar ha dit...

les mirades enrera despullades de tristor i sense l'autoretret del "perque no ho vaig fer?" a mi m'agraden.

ve a ser allò d'anar mirant enrera sense perdre de vista que davant hi ha uns quants fanals en els que ens hi podem donar un bona plantuflada.

Jesús M. Tibau ha dit...

cap temps passat és perdut, sinó el camí que ens ha dut a nosaltres. Només depén ara de nosaltres estreure'n algun ensenyament que et catapulti cap al futur

Deric ha dit...

BAJOQUETA, ensenyo aquestes fotos perquè són molt antigues, mai penjaria una igual però actual! ;)

MEIA, sí, però no cal, no?

ZEL, segurament, però a vegades està bé fer bajanades encara que tinguis més de trentadeu anys.

PETER, sempre és millor fer-les encara que sigui tard que no haver-les fet mai!

CRISTINA, exacte, per això és millor no tenir límits

ÒSCAR, crec que has donat en el clau!

JESÚS, lo de perdut ho deia en Proust, jo em referia a aquell que ja, per molt que et lamentis, ha passat. És cert que totes les experiències passades ens fan ser tal i com som avui.

Belén ha dit...

Yo no creo que el tiempo esté perdido... ya hace mucho que tengo una visión más positiva, y pienso que las cosaspasan porque tienen que pasar... y aprendo a cada minuto...

Yo era como tu,mas de castillos en el aire que otra cosa, no creo que fuera impulsiva, era una acojonada de la vida!

Besicos, precioso

Cruz ha dit...

Divendres parlava amb un bon amic sobre això. Quan ens vam conèixer ell era junior i jo absolut, arran de començar a entrenar junts, independentment de la categoria, només compartint l’estil ens vam anar coneixen. Ell em deia que si hagués sabut que arribaria tenir una amistat així, s’hauria estalviat molts coses, jo li vaig dir que també, que si hagués sabut que ara el tindria, també hagués passat de moltes coses perquè sabria que vindrien coses millors. Però també penso que tot allò que vaig passar, aquelles experiències em van servir per aprendre, perquè d’aquells errors, ara se qui vull com amics i qui no, quina gent val la pena i quina no.
Penso que el millor es no tornar el passat sino recordar i aprendre per al nostre present...

Ferran ha dit...

Per sort, el temps mai no és perdut, només és passat. Tots hem tingut perdals al cap, de jovenets; el problema és dels qui continuen tenint-los, d'adults!

Efectivament, encertadíssim "carpe diem"...

Jordi ha dit...

I aquell jovenet somiador ara és tot un home amb metes aconseguides, llibres publicats i molt camí per endavant i una motxilla carregada d'experiència.
Jo espero reencarnar-me en algú amb mes experiència. Però de moment encara tinc molt a fer en aquesta (vida) i confio que els anys em permetin viure el que somniava de petit i que no venia a ser introduir dades en un programa sinò inventar mil històries impossibles i viure-les.

XeXu ha dit...

Jo no sóc gens fan del carpe diem, penso que té unes connotacions que no m'agraden. Crec que tots en algun moment ens hem plantejat què hagués passat si... però el que va passar en aquell moment és que vam agafar un altre camí, convençuts que no ens equivocàvem, i en realitat vam triar bé, ja que és el que volíem. No podem saber si hi havia un camí millor, però en tot cas, tampoc era el nostre. Tampoc no m'agrada allò de penedir-se del que no s'ha fet, i no del que s'ha fet. Jo penso el contrari. Hi ha coses que he fet que me les podria haver estalviat, i que són per penedir-se. Però no em puc penedir del que no he fet, perquè de vegades no estem en disposició de fer una cosa i no la fem. Quin sentit té desitjar haver-ho fet, quan segur que no hagués sortit bé?

I podria parlar i parlar sobre això, però ja s'entén, oi?

Met ha dit...

No crec que sigui dolent recordar els bons moments que hem viscut.. així podem salvar el temps i donar-lo per perdut, com dius.
Una altra cosa és viure obsssionats per fets del pasat, que aleshores sí que et fan perdre el present... i no et deixen gaudir del dia a dia. El mateix si vius massa pendent del futur.
I parlo d'això, quan hauria de callar, perquè sóc l'especialista en deixar-me enredar per passats i futurs en ple present. Potser és que no m'agrada l'època en què visc?????

El millor és no fer-se mala sang. I no podem jutjar el passat des del present. Ben cert és que hauríem modificat els nostres actes, però en aquell moment vem actuar de la millor manera sabent el quesabíem i pensant en el què voldírm aconseguir, o evitar.