Recordo un temps...



Recordo un temps que el cel, de vegades, era ben gris. Els núvols es feien espessos, compactes, amenaçadors, es tenyien de totalitats grises, blanques i negres, i de cop i volta se sentia un fort estrèpit quan dos d'ells xocaven amb violència i feien saltar espurnes a causa de l'impacte... o potser era que s'estimaven tant els dos núvols que les espurnes eren de la seva passió. Fos com fos, ens arreceràvem a casa, ens posàvem darrera de la finestra i veiem aquesta lluita de violència o de passió, aliens, expectants, contents de ser a la llar mentre al bosc queia la pluja amb força alegrant els arbres, els rius i els llacs.
Recordo un temps que plovia…

Comentaris

nimue ha dit…
ooh! és cert... fa temps que no hi ha tempestes d'aquelles grosses...

A mi no m'agrada la pluja però sí, hauria de ploure bé.
neus ha dit…
Ai Deric... m'he emocionat amb aquest post... jo també ho recordo i a més ho enyoro... Es podia passar una setmana plovent sense cap problema, només el de no poder assecar la roba... els paraigües no tenien temps d'agafar pols i de sentir-se inútils... tot feia una altra olor i en acabat de la pluja els colors eren més vius i bonics...

Salut i pluja! potser avui...
namaga ha dit…
ooh! doncs aquí ja ha començat a ploure xim! xim! xim! les primeres gotes
Joana ha dit…
Jo recordo... temps era temps que posàvem espelmes als Sants perquè deixés de diluviar!
I ara ho enyoro!
;)
Striper ha dit…
Ben cert ens tindrem que renta con escuma en sec.
Ferran Porta ha dit…
Com m'agradaven (i m'agraden!) les tempestes, amb trons i llamps... quan sóc a casa, clar :)
Està clar que ara cal que plogui a Catalunya, encara que sigui de nit i d'amagatotis. Quina angúnia, tanta sequera! :(
Júlia ha dit…
És estrany però tothom, tingui l'edat que tingui, recorda el temps en el qual plovia, imagino que els dies de pluja queden molt gravats al nostre imaginari i pensem que eren més habituals, no ho sé.
Jesús M. Tibau ha dit…
Mala notícia, si enyorem la pluja
ddriver ha dit…
jo una de les imatges que recordo del meu pare era quan jo era pertit i hi habia tormenta,m´agafava la ma,anavem al pis de dalt i miravem la tempesta i els llampecs sobre el mar.
Encara avui quan tenim sort i hi ha tempesta ho recordo molt,no puc acaba el coment sorry
Anna ha dit…
¡Quin espectacle! Aquelles tempestes amb llamps i trons i nosaltres ben resguardats a dins de casa guaitant per la finestra amb aquella expectació. . .
Mikel ha dit…
a partir d´ara ens haurem de replantajar la definició de "bon temps" per que com seguim aixi el dia que plogui haurem de dir que fa "bon temps"!!
Montse ha dit…
jo em recordo amb les "katiuskes" (botes de goma negres, que llavors no n'hi havia de colors) ficant-me pels tolls i xipollejant-hi, sense paraigua. Quan arribava a casa em fotien bronca perquè arribava xopa com un poll...