Recordo un temps...



Recordo un temps que el cel, de vegades, era ben gris. Els núvols es feien espessos, compactes, amenaçadors, es tenyien de totalitats grises, blanques i negres, i de cop i volta se sentia un fort estrèpit quan dos d'ells xocaven amb violència i feien saltar espurnes a causa de l'impacte... o potser era que s'estimaven tant els dos núvols que les espurnes eren de la seva passió. Fos com fos, ens arreceràvem a casa, ens posàvem darrera de la finestra i veiem aquesta lluita de violència o de passió, aliens, expectants, contents de ser a la llar mentre al bosc queia la pluja amb força alegrant els arbres, els rius i els llacs.
Recordo un temps que plovia…

Comentaris

nimue ha dit…
ooh! és cert... fa temps que no hi ha tempestes d'aquelles grosses...

A mi no m'agrada la pluja però sí, hauria de ploure bé.
19 de febrer del 2008, a les 9:05
neus ha dit…
Ai Deric... m'he emocionat amb aquest post... jo també ho recordo i a més ho enyoro... Es podia passar una setmana plovent sense cap problema, només el de no poder assecar la roba... els paraigües no tenien temps d'agafar pols i de sentir-se inútils... tot feia una altra olor i en acabat de la pluja els colors eren més vius i bonics...

Salut i pluja! potser avui...
19 de febrer del 2008, a les 11:12
namaga ha dit…
ooh! doncs aquí ja ha començat a ploure xim! xim! xim! les primeres gotes
19 de febrer del 2008, a les 15:33
Joana ha dit…
Jo recordo... temps era temps que posàvem espelmes als Sants perquè deixés de diluviar!
I ara ho enyoro!
;)
19 de febrer del 2008, a les 16:45
Striper ha dit…
Ben cert ens tindrem que renta con escuma en sec.
19 de febrer del 2008, a les 22:57
Ferran Porta ha dit…
Com m'agradaven (i m'agraden!) les tempestes, amb trons i llamps... quan sóc a casa, clar :)
Està clar que ara cal que plogui a Catalunya, encara que sigui de nit i d'amagatotis. Quina angúnia, tanta sequera! :(
19 de febrer del 2008, a les 23:50
Júlia ha dit…
És estrany però tothom, tingui l'edat que tingui, recorda el temps en el qual plovia, imagino que els dies de pluja queden molt gravats al nostre imaginari i pensem que eren més habituals, no ho sé.
20 de febrer del 2008, a les 13:14
Jesús M. Tibau ha dit…
Mala notícia, si enyorem la pluja
21 de febrer del 2008, a les 20:24
ddriver ha dit…
jo una de les imatges que recordo del meu pare era quan jo era pertit i hi habia tormenta,m´agafava la ma,anavem al pis de dalt i miravem la tempesta i els llampecs sobre el mar.
Encara avui quan tenim sort i hi ha tempesta ho recordo molt,no puc acaba el coment sorry
22 de febrer del 2008, a les 2:35
Anna ha dit…
¡Quin espectacle! Aquelles tempestes amb llamps i trons i nosaltres ben resguardats a dins de casa guaitant per la finestra amb aquella expectació. . .
22 de febrer del 2008, a les 13:24
Mikel ha dit…
a partir d´ara ens haurem de replantajar la definició de "bon temps" per que com seguim aixi el dia que plogui haurem de dir que fa "bon temps"!!
22 de febrer del 2008, a les 17:09
Montse ha dit…
jo em recordo amb les "katiuskes" (botes de goma negres, que llavors no n'hi havia de colors) ficant-me pels tolls i xipollejant-hi, sense paraigua. Quan arribava a casa em fotien bronca perquè arribava xopa com un poll...
24 de febrer del 2008, a les 12:00
Publica un comentari a l'entrada