Carnestoltes

Abans el Carnaval m'agradava molt, tot i que me'l feia a la meva manera, és a dir, em disfressava a casa, divertia a la meva familia i als amics i ja estava. Mai gosava sortir disfressat pel carrer: era (sóc) massa tímid.

Ara ja no em disfresso mai (o potser cada dia) i l'únic contacte que tinc amb les rues és per feina o com espectador si se m'acut anar a veure alguna (Roses, Platja d'Aro, Salt...).

No hi acabo d'entrar en aquesta festa. Imagino que deu ser divertit estar en una comparsa i recòrrer els carrers d'una vila mentre la gent et mira i gaudeix de la teva disfressa, però no va amb mi, ni això ni mirar-m'ho com a espectador, no em diverteix. Puc admirar les disfresses, les coreografies i les carrosses, però no ric ni em diverteixo com veig la gent que ho fa. Potser sóc un especímen rar... ja m'ho diuen.

Bé, alguna vegada sí que ric, i és que es veu cada cosa a les comparses... que penses: "com ha tingut el valor de posar-se així!"

Només una vegada vaig gaudir plenament d'aquestes rues i va ser perquè eren d'un estil totalment diferent, amb uns vestits que semblaven autèntics, ben treballats, ben buscats i, sobretot, les persones que els duien se'ls creien, és a dir, es ficaven dins del seu paper i deixaven la seva personalitat lluny per adoptar la de la disfressa. Va ser fa anys, a Venècia.