Els cabells al vent

(Microcontes marítims)

Em vaig despertar i encara eres allà, al meu costat, dormint, amb el llarg serrell que et tapava els ulls tancats. No te l’havies volgut tallar, deies que era el teu tret distintiu, el que donava personalitat al teu rostre angulós i que volies que t’acompanyés sempre. Caparrut com tu sol! Però això era el que et feia tan adorable i que t’estimés tant.

Et vaig agafar la mà estrenyent-la fort i vaig pensar què feliç seríem deixant-ho tot enrere i anar a solcar mars infinits fins a la fi del món a bord d’un pailebot centenari com el Santa Eulàlia. Desplegaríem les veles, posaríem rumb al desconegut, veuríem animals fantàstics nedant al voltant del veler, sentiríem l’olor del mar als narius, la brisa a la cara esbullant-te els cabells. Sentiríem, en definitiva, la vida, la que se t’escapava en aquell llit asèptic i fred d’un hospital impersonal.

Frederic Mayol

Deixa el teu comentari aquí sota! 👇