De retorns

Ja està, ja he tornat de Menorca i avui m'esperava una taula plena de papers i problemes a la feina, sort tenia d'evadir-me amb el pensament.

El problema de tornar a la feina just després de 8 hores de tornar de viatge és el cansament i el no tenir temps per desfer la maleta, però la sort és que al tenir el viatge tan fresc tens les bateries ben carregades per afrontar-ho tot.

Ara ja està, ja no em queda ni un dia més de vacances, només em queda l'esperança de poder fer algun pont i algun dia per Nadal i, qui sap, potser amb una mica de sort, fer alguna escapadeta.

Menorca és una illa estranya, no sembla que sigui territori nacional, la primera sensació que et produeix és que has viatjat a un altre país però al poc et sents com a casa: còmode i tranquil. Després venen les ganes d'endinsar-se al món menorquí, a les platges, als poblats talaiòtics, a les cases amb la gent, als pobles blancs i als "son" que dominen el paisatge amb la seva silueta senyorial.

I deixes de conduir amb por per les carreteres estretes franquejades per murs de pedra seca com si ho fessis per un carrer de la teva ciutat, ja no t'espanta l'estretor ni creuar-te amb un altre cotxe, i quan et fan aturar perquè passi un ramat d'ovelles o de vaques, et sents feliç.

No hi ha temps, no hi ha estrès, no hi ha preocupacions.

Saps que quan marxis d'aquí algun dia tornaràs, t'ho diu el port de Maó quan el vaixell l'abandona lentament i et seus a coberta a prendre el sol mentre el mar s'obre blau i calmat davant teu amb tota la seva immensitat...