divendres, 28 de juny de 2019

Pride: ORGULL!



Cadascú, a la seva manera, pot estar orgullós de ser com és o de ser qui és, i pels motius que sigui. Els meus els exposo a continuació.

Vaig trigar anys, molts, en començar a estar una miqueta orgullós de ser qui sóc. Va ser un procés molt lent, primer de no entendre que passava, després descobrir-ho i espantar-me (o negació, que ve a ser el mateix) i a poc a poc, molt a poc a poc, quan vaig començar a acceptar-ho com un fet inherent a mi, a la meva personalitat (més aviat com una maledicció que m’havia tocat i amb la qual no podia fer-hi res), també hi vaig començar a perdre la por.

I va ser en el moment en que vaig perdre totalment la por quan vaig descobrir que no passava res, que jo era qui era i que a qui no li agradés era el seu problema, no el meu. Si no acceptaven una part important de la meva vida, del que era i sóc, és que no m’apreciaven prou i millor deixar-los marxar lluny. Alguna gent es va quedar en el camí i em va saber greu al principi, després no els vaig trobar a faltar perquè qui va restar al meu costat eren persones autèntiques a les que valia la pena tenir a prop.

Entendre i valorar això va despertar una espurna d’orgull en mi que va anar creixent fins a l’acceptació plena i la satisfacció de ser qui sóc i com sóc.

I aquest orgull va augmentar encara més quan vaig conèixer la història de per què el 28 de juny es celebra el Dia de l’Orgull a causa dels fets del bar Stonewall Inn de Nova York i més encara en conèixer la lluita d’alguns dels seus protagonistes com Sylvia Rivera o Marsha P.Johnson en una època tan difícil.

Stonewall Inn (2013) Photo by Deric

En el nostre país també hi van haver pioners del moviment, lluitadors que com la Sylvia o la Marsha, van haver de trencar-se la cara (a vegades literalment) per reconèixer un dret fonamental per a qualsevol persona: estimar i ser estimat per qui vulguis sense que ningú t’ho pugui prohibir només pel fet de ser «diferent» del que marca la societat establerta. Però a diferència dels USA, aquí no coneixem o no hem donat prou importància a aquestes persones de casa nostra que han lluitat tan per nosaltres i cal reivindicar-les també i posar-les al lloc que ens pertoca en la història de la societat, no només de la comunitat LGTBI+

4 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

Molt interessant llegir això que escius. Així llegit sembla fàcil, però segur que no ho ha sigut tant. L'important és que el procés ha assolit aquest punt de clara acceptació de qui ets i saps qui tens al costat. En el fons això és el camí pel que passem tots, d'una manera o d'una altra, salvant les distàncies, clar.
El que no em cap al cap com en la societat del segle XXI encara hi ha ments obtuses que no entenen que cadascú és com és i té tot el dret a ser com vol.
En fi, encara queda camí a recòrrer, però esperem que el respecte imperi per sobre de tot.

Deric ha dit...

Sí, Laura, el camí és llarg i tortuós, però com diuen "bien está si la dicha es buena" o alguna cosa així.
Queda molt per fer socialment i política encara.

XeXu ha dit...

Que xula la foto! La teva en aquest escenari, vull dir. No puc dir que ho entenc perquè no he passat per un procés així, d'haver d'acceptar-se a un mateix amb una cosa que inicialment no entens i que fins i tot et sembla malament. Suposo que el moment de l'acceptació deu ser un gran alliberament i se t'obre tot un món a davant. Celebro que tot això quedi enrere i ara visquis la teva sexualitat de la manera que creguis i vulguis, sense fer cas del que poden pensar els intolerants que queden, que malauradament són molts i moltes. Trobar-se a un mateix sí que és un gran motiu d'orgull!

Deric ha dit...

Gràcies, XeXu