 |
| Les cuixes d'en Deric aquest estiu |
Quan era petit, molt
petit, em feien anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern.
Recordo que eren uns pantalonets molt curts, a menys de mitja cuixa,
i normalment marrons de quadrets. Eren odiosos, del dimoni.
No va ser fins que
vaig fer la comunió que em van deixar posar de llarg. De fet, els
meus primers pantalons llargs van ser els del vestit de la comunió.
Era una crueltat
fer-me anar de curt tot l’any? No. És el que es portava als anys
60-70. A més, aquella experiència em va servir perquè ara, fins i
tot a l’hivern, podria anar amb pantalons curts sense cap problema
i no tenir fred. Això sí, sempre que vagi abrigat de cos i sobretot
de peus.
Avui, per a mi,
portar pantalons curts no és aquella experiència traumàtica, al
contrari, quan me’ls poso és sinònim de bon temps i vacances. I,
a diferència de quan era petit que els odiava, ara m’encanten i em
costa haver de renunciar a ells per anar a treballar perquè si em
poso de llarg per anar a la feina voldrà dir que l’esperit de les
vacances s’haurà acabat definitivament i encara no hi estic
preparat, si més no fins el proper (massa proper) dia 23 a les 1:54
h que és quan entra oficialment la tardor.
Comentaris