Els pantalons curts del dimoni

Les cuixes d'en Deric aquest estiu

Quan era petit, molt petit, em feien anar sempre amb pantalons curts, estiu i hivern. Recordo que eren uns pantalonets molt curts, a menys de mitja cuixa, i normalment marrons de quadrets. Eren odiosos, del dimoni. 

No va ser fins que vaig fer la comunió que em van deixar posar de llarg. De fet, els meus primers pantalons llargs van ser els del vestit de la comunió.

Era una crueltat fer-me anar de curt tot l’any? No. És el que es portava als anys 60-70. A més, aquella experiència em va servir perquè ara, fins i tot a l’hivern, podria anar amb pantalons curts sense cap problema i no tenir fred. Això sí, sempre que vagi abrigat de cos i sobretot de peus.

Avui, per a mi, portar pantalons curts no és aquella experiència traumàtica, al contrari, quan me’ls poso és sinònim de bon temps i vacances. I, a diferència de quan era petit que els odiava, ara m’encanten i em costa haver de renunciar a ells per anar a treballar perquè si em poso de llarg per anar a la feina voldrà dir que l’esperit de les vacances s’haurà acabat definitivament i encara no hi estic preparat, si més no fins el proper (massa proper) dia 23 a les 1:54 h que és quan entra oficialment la tardor.

Comentaris