divendres, 13 d’abril de 2018

Lliçó de vida

Sèniors extraordinaris


Ahir vaig assistir a una xerrada que portava per títol «Sèniors extraordinaris» on tres persones de 87 anys parlaven de la seva experiència vital, però sobretot de la vida activa que porten a la seva edat.

Va ser realment extraordinari sentir-los, no tan parlar de la seva vida, que sí perquè van viure una època molt difícil i dura que va marcar tota una generació, sinó per l’activitat que, a pesar de l’edat i dels problemes de salut que comporta, encara duen a terme.

Per exemple, l’home, Àngel Comalada, músic de professió, encara toca el piano cada dia a més de cantar en una coral, fer llargues caminades i anar vestit sempre impecablement.

La Maria Antònia Canals, professora de matemàtiques, encara va gairebé cada dia al seu despatx de la Universitat a treballar i ensenyar altres professors. A més va ser emotiu veure com retrobava antics alumnes seus entre el públic.

I deixo per l'última la Marcel·la Tubert. Què dir d’ella! Que és una dona genial, activa, positiva, divertida, extraordinària. Me l’estimo molt encara que no li digui. Vam passar estones divertidíssimes i vam riure moltíssim quan compartíem estones de ràdio junts i cada cop que ens trobem encara em recorda la meva admiració per l’Aitana Sánchez-Gijón, que va ser la primera cosa de que vam parlar quan ens vam conèixer. Avui, als seus 87, encara dirigeix i presenta un programa setmanal a la ràdio.

Jo, si arribo als 87, vull ser com ells i plantar cara a la vellesa amb bona cara, positivitat i, sobretot, amb molta energia.

3 comentaris:

Laura T. Marcel ha dit...

Els avis darrerament ens donen moltes lliçons. Són una generació, la d'aquests que parles, que van haver de passar moltes coses i lluitar per aconseguir unes condicions dignes en molts aspectes de la vida. Nosaltres ens ho hem trobat ja força treballat i ara de cop tot s'esmicola, però els qui s'ho han de treballar ara no en saben, s'ho han trobat tot fet i no treuen les urpes i s'ho estan deixant perdre tot. Encara són ells els qui tornen a sortir als carrers a defensar drets. Ja cal que els tinguem presents que bé que s'ho valen!!!

Deric ha dit...

Ja tens raó, Laura!

XeXu ha dit...

Si la salut i el cap acompanyen una mica, a aquella edat encara es poden fer moltes coses. Jo tinc una tieta-àvia de 94 anys que fins ara ha seguit viatjant i cada setmana fa diverses activitats amb les seves amigues. A més, és una crac de les manualitats. Els anys comencen a passar-li factura, però ara. Però encara t'arrenca algun comentari irònic que et pot deixar planxat!