dimarts, 2 de febrer de 2016

COLA, COLITA, COLASSA (ODA A BARCELONA)


Divendres passat, a Girona, va ser la presentació «mundial» (com va dir el seu director) de la nova pel·lícula d'en Ventura Pons, «Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona)», un documental sobre la fotògrafa barcelonina, Colita.


La presentació va anar a càrrec d'en Guillem Terribas i va comptar amb la presència d'en Ventura Pons, la Teresa Gimpera i dues dones més que participen al documental. 

La presentació va estar molt bé perquè la Gimpera va explicar algunes anècdotes de la pel·lícula, però també de la seva època d'actriu, molt divertides. En Pons (per cert que no calla ni sota l'aigua) va explicar, entre d'altres coses, el perquè d'aquest nou treball: tot va venir quan es va assabentar que la seva amiga Colita havia rebutjat el Premio Nacional de Fotografia per protestar per la política cultural del ministre Wert. El premi està dotat en 30 mil euros i en Ventura Pons li va dir que no es preocupés, que ell li faria una pel·lícula per recuperar aquests diners. I dit i fet.


La pel·lícula està plantejada com una reunió d'amigues que van a berenar a casa la Colita i la fan petar recordant els vells temps. Parlen del treball de la fotògrafa, però sobretot de la joventut perduda en els anys de la dictadura. Records de feina, d'amistats, d'amors, de política i d'inquietuds culturals es barregen entre una mostra de fotografies de la Colita. És, però i sobretot, un retrat i una memòria històrica d'uns anys, els darrers de la dictadura franquista, en que la joventut volia fer la revolució i aquesta començava per trencar els esquemes i les convencions del passat.

Les amigues de la Colita són la Teresa Gimpera, la Majura Torres, la Rosa Regàs, Núria Feliu, Pilar Aymerich, Beatriz de Moura, Anna Maio i Marta Tatjer, i entre els seus records, anècdotes i xafarderies, aconsegueixen que sembli que tu també estiguis berenant amb elles a casa de la Colita.



Molt recomanable per recuperar de primera mà la memòria d'una època.

3 comentaris:

pons007 ha dit...

Tan gran ets com per recordar aquella època?

Deric ha dit...

No, Pons, jo dic el que expliquen elles. Tot i que certament ja tinc una edat també.

Cornèlia Abril ha dit...

Interessant, la teva recomanació. Les vuit ànimes de la Cornèlia Abril potser hauran de prendre una decisió conjunta i anar-la a veure. Sempre se n'aprèn. I l'ànima que avui escriu aquest comentari, ha viscut força, com per recordar alguna cosa de l'època. No tot, però alguna cosa sí! :)