dilluns, 4 de febrer de 2013

Punts de vista personals


El lado bueno de las cosas es ven com una comèdia dramàtica, però jo crec que de comèdia té poc i de drama molt. És cert que algunes de les situacions que passen als protagonistes poden semblar simpatiques o divertides en un principi, però si mires més enllà, allà on rau el problema que té el seu protagonista, un noi bipolar amb problemes amb la justícia, ja no et sembla tan divertit i et fa patir.

Un noi amb transtorn bipolar és reclos en un psiquiàtric per haver fet una pallissa a l'amant de la seva esposa. Després de 8 mesos surt amb la condicional i torna a casa dels seus pares per descobrir que la seva dona ha marxat i li ha posat un ordre d'allunyament. A partir d'aquell moment la lluita d'aquest noi és per demostrar a la seva dona, a la seva família (amb una magistral interpretació de Robert de Niro com el seu pare), que tampoc és que estigui massa bé, i a tothom, que s'ha curat, que pot controlar els brots psicòtics i que pot fer una vida normal, buscant sempre el Costat bo de les coses, fins i tot de les més dolentes. Per aconseguir-ho, tindrà l'ajuda d'una noia, la cunyada del seu millor amic, que també ha passat per una época dolenta de la seva vida després de la mort del seu marit en que va tenir la necessitat d'anar-se'n al llit amb tothom que hi passava per davant.

Són dos persones desesperades que intenten ajudar-se mútuament per, junts, superar tots els inconvenients que la seva malaltia mental els pugui imposar i, també, per demostrar a tothom que són persones capaces, coherents i responsables.

És una pel·lícula amb bons diàlegs i situacions, dramàtica en el fons, però que tot i els problemes dels seus protagonistes, (que són els malalts "oficials") i que estan envoltats d'una sèrie de familiars i amics que, sense estar diagnosticats, estan segurament més malalts que ells, destil·la optimisme i s'enllaça com una espiral cap a un final que sempre mira "El costat bo de les coses".



El tango de la Guardia Vieja es el nou llibre d'Arturo Pérez-Reverte publicat per Alfaguara. En aquesta novel·la s'allunya dels ambients sòrdids d'altres llibres i també de la novel·la història pròpiament dita.

L'acció comença en un vaixell l'any 1928. Un ballarí professional que es dedica a llogar-se per ballar amb dames de l'alta societat que van soles o que els seus acompanyants no volen ballar, en un ball coneix a l'esposa d'un famós músic que viatja a Buenos Aires per inspirar-se i compondre un tango que li faci guanyar una aposta amb Ravel i es faci més famós que el seu Bolero. El músic, aprofitant la coneixença que té el ballarí del tango i del món que l'envolta, enceta una estranya amistat amb ell que implicarà directament la seva esposa, una jove i guapa hereva.

A partir d'aquesta premisa, comença una espiral d'intrigues, de mentides, traïcions, sexe i amor que s'allargarà durant quaranta anys amb episodis més o menys intesos, i que marcarà per sempre les vides de les tres persones, però sobretot, la del ballarí i la jove esposa.

El tango de la Guardia Vieja és, bàsicament, una història d'amor al més pur estil Casablanca: amors impossibles. Però també una història d'amor al tango, el protagonista ocult al llarg de tot el llibre, i una història de com els esdeveniments històrics poden afectar directament les persones.


10 comentaris:

Pakiba ha dit...

Dema tinc pensat anar a veurela,diuan que es molt bona,ja to dire.

Miquel ha dit...

Sobre Tango de la vieja guardia, hay una película descatalogada, y de hace unos 10 años, de producción francesa llamada " No estoy hecho para ser amado", y con música de fondo de Carlos Di Sarli...a grandes rasgos me parece una copia...salut

pons007 ha dit...

Ja m'estranyava a mi que una comedia estigués nominada a 8 Oscars si no fos perquè té més de drama que de comèdia.

jomateixa ha dit...

Tinc moltes ganes de veure la peli, a veure si m'agrada tant com m'espero...

rits ha dit...

Ahir vaig estar apunt d'anar a veure la peli, xò al final ho vaig deixar estar sabent que hi aniré segur.

Amb tot, comèdia dramàtica? sembla un oximeron. Xò suposo que és trobar energia i humor des del dramatisme.

M'apunto també el llibre. Pérez Reverte m'agradava abans d'endinsar-se dins del Alatriste. El club Dumas o ... com es deia aquell llibre dels escacs? m'agradava força (tot i quedar fatal ara mateix xq no recordo el nom).

Deric ha dit...

La tabla de Flandes, Rits.

Pakiba ha dit...

Ja la he vist, té més de drama que de comedia i m'agradat molt , tu has fet una bona resenya d'ella.

Joana ha dit...

El drama de les malalties mentals.De qui les viu en pròpia carn , de la família, de la "no diagnosi".
Una pel.lícula amb doble fons. S'ha de veure i opinar. Després de llegir-te ahir la vaig anar a veure )

Jordicine ha dit...

A mi la peli em va agradar. Tothom em diu que ni de conya, però jo crec que és la "tapada" dels Oscar. Aviam.

rits ha dit...

Ais, és veritat!!! quin despiste!!