Vaig llegir l'entrevista que li van fer a l'Ara a Massimo Gramellini quan es va editar aquesta novel·la: era una autobiografia en la que relatava que, de ben petit, va haver de fer front a la mort de la seva mare sense entendre què era la mort. De seguida em va atreure, volia llegir l'experiència d'en Massimo per si trobava algun punt en comú amb la meva experiència vital.
Després vaig llegir a la contraportada:
"L'emocionant història d'un nen que de ben petit ha de fer front a una pèrdua insuperable, la de la seva mare, i ho fa guiat pel millor consell que mai ningú li ha donat".
"S'asseia al caire del llit i em mirava una bona estona en silenci. Tot seguit m'acotxava, s'inclinava sobre meu i em xiuxiuejava alguna cosa. Deixa't portar pels somnis, petit."
"600 mil exemplars venuts, 14 edicions" .
La bona impressió en llegir l'entrevista es veia recolzada per aquestes frases. I sí, el llibre és així, però no és el que m'esperava. M'ha agradat, es llegeix bé, però no m'ha emocionat. Si més no, no m'ha emocionat com m'esperava que ho havia de fer una novel·la on s'explica com queda desamparat un nen de 9 anys en perdre la mare d'una forma sobtada i el seu trajecte vital, sempre a la recerca d'un amor que substituís l'amor matern perdut. No és fins al final de la història, quan aquest nen ja té prop de 50 anys que descobreix la veritat del passat, que no aconsegueix (tot i que ja era previsible aquesta veritat molt abans) arribar a emocionar una mica. Potser perquè el relat és fred ja que l'autor, en part, busca distanciar-se una mica dels seus veritables sentiments en el moment d'escriure i, inconscientment, posa una cuirassa que es transmet al lector evitant involucrar-se massa en els sentiments que podrien transpuar al llarg de les seves pàgines. Una llàstima.
Gramellini, Massimo. Deixa't portar pels somnis. (Fai bei sogni). Amsterdam llibres, Barcelona. Primera edició, octubre 2012.
Comentaris