Hipercor


Avui fa vint-i-cinc anys del brutal atemptat a l'Hipercor de Barcelona. En aquella època jo encara era un ciutadà barceloní que vivia al costat del passeig Fabra i Puig, i tot que l'Hipercor el teníem molt a prop de casa, només hi havia anat un cop.

Aquell dia del mes de juny del 1987, jo estava de permís de la mili i havia anat al centre de Barcelona, no recordo per a què, potser per fer alguna gestió o per quedar amb els amics. La qüestió és que tornava a casa amb la línia 1 (la vermella) del metro. Era un viatge anodí com tots els de metro: avorrit i llarg. El tren va sortir de la parada de Sagrera i com havia de baixar a la següent parada, Fabra i Puig, em vaig posar dret i em vaig acostar a la porta que tenia més propera i em vaig quedar mirant per la finestra la foscor del túnel. Llavors el metro va fer una lleugera sacsejada i els llums es van apagar uns breus segons, però com va continuar el viatge amb normalitat, no li vaig donar més importància.

En arribar a l'estació, vaig baixar tan tranquil però al sortir al carrer de seguida vaig adonar-me que alguna cosa no anava a l'hora: vaig sentir sirenes de cotxes d'emergències i es vaig veure fum darrera d'un edifici. Vaig pensar que potser hi havia un incendi en algun habitatge i vaig continuar el camí cap a casa (no he sigut mai d'anar a mirar què ha passat).

Quan vaig arribar, vaig posar la ràdio per si, per casualitat, deien alguna cosa. Va ser llavors quan vaig saber que havia estat un atemptat terrorista i un calfred va em recórrer tot el cos: la sacsejada i l'apagada dels llums del metro havien estat en el mateix moment de l'explosió, la qual cosa volia dir que en aquell precís moment jo era a escassos metres, a sota terra, de l'aparcament on havia esclatat el cotxe bomba.

Per sort l'anècdota per mi no va anar més enllà i també per sort, cap persona de la meva família ni cap amic va trobar-s'hi al mig de l'atemptat. Però aquell era un centre comercial de proximitat on anava molta gent del barri a comprar o, simplement, a passar la tarda, i molts, directament o indirecta, tenien familiars o coneguts que s'hi van veure involucrats.

No cal dir que, si abans del 87 només hi havia anat un cop, després d'allò, no el vaig trepitjar mai més i que el nom Hipercor, cada cop que el sentia em produïa una esgarrifança fins el punt que vaig trigar molts anys en entrar en cap Hipercor.

Mai abans havia explicat aquesta història.


Comentaris

Salvador Macip ha dit…
Caram, estaves ben a prop. Jo també durant molts anys vaig associar el nom Hipercor a mal rotllo. Costa creure que han passat tants anys...
Carme Rosanas ha dit…
A mi em va agafar una mica més lluny i llegint-te m'adono que per molt impactats que quedéssim la majoria de la gent no ha de tenir res a veure amb haver-ho "sentit" de tant a prop.
Elfreelang ha dit…
Si que vas estar ben aprop sí...quina esgarrifança! si t'he de ser sincera crec que encara ra si passo per prop de l'hipercor m'agafa una mena de calfred...
Yáiza ha dit…
Buf, què dur... Suposo que el dia i les circumstàncies et van quedar gravades a foc, com bé ho demostres amb el post. Jo no havia ni nascut! Però en canvi recordo perfectament què feia i en quines circumstàncies estava quan vam saber la notícia de l'11-S. I això que no em vaig trobar precisament a prop de la zona zero! Era a casa, encara de vacances, tenia 11 anys i al principi em semblava que havia de ser l'escena d'una pel·lícula.
Sergi ha dit…
Som uns privilegiats per llegir un testimoni de primera mà, i en exclusiva, segons dius. Impacta molt, ho relates com si fos un escrit inventat, però no, ho vas viure. I és que els fets reals han estat viscuts per persones de carn i ossos. Normalment no les coneixem, però en aquest cas n'hem pogut llegir una bona mostra. Expliques records de fa 25 anys com si fossin d'avui mateix, per alguna cosa serà. No són fets que s'oblidin fàcilment.
Deric ha dit…
Gràcies pels vostres comentaris, però sabeu, em fa una mica de vergonya aquest post perquè hi va haver molta gent que va patir i pateix encara molt pel que va passar. El que vaig viure jo no deixa de ser una anècdota, no un fet que et canvia la vida.
Pakiba ha dit…
t'en recordes que cuan jo vaig arriba a casa també van comentar que al pasar amb el cotxe per la meridiana havia vist un mund de abulancias i ens van enterar per la tv del que havia pasat. Va ser tremendo i jo com tú pude no he trigat 25 anys en anari però uns cuans si.
Una barbarie que van patir molts del nostres veins.
Sufur ha dit…
Increible como pasa el tiempo, y más increible aún constatar cómo un acto de violencia sin sentido puede destrozar en una fracción de segundo la vida de tantos inocentes. Más se debería haber hablado de ello en los medios estos días. ¡Gracias por compartir tu experiencia!
Xarnego ha dit…
Quan passa una cosa de aquesta dimensió,
qui no recorda que va fer aquell dia?

Aquell dia no vaig estar a Barcelona,
però moltes altres ocasions si,
que recordo y a posteriori sempre més ,
les de vegades que sortíem o entraven
a la ciutat comtal per davant de aquet lloc.

Com anècdota dir :
Que aquell mateix dia tenien assaig de una obra de teatre
que preparaven un grapat d'amics aficionats.
Encara recordo l'Elena que mol espantada explicà,
que una hora abans del atemptat,
hi va ser-hi dintre del híper,
on anava tot sovint que podia,
(Eren temps on, aquí Girona
ni pensament de tenir un equipament comercial
de aquestes mides)
Va ser un cop colpidor per la nostra societat benestant,
que es va sentir víctima, y mol vulnerable
a un fet que sempre se sentia de indrets llunyans.

Gracies per el record, i estic dolgut per l’abandó
de tots els familiars, qui son i han sigut les víctimes de debò.
Júlia ha dit…
Hola, Deric, m'ha donat un d'aquests premis que corren per la xarxa amb la indicació de recomanar blogs, un d'ells és el teu.
Belén ha dit…
Caray...

Besicos