Les coses que no sé

Josep Maria Ainaud de Lasarte

Admiro aquella gent que sap molt d'un tema. Aquells que dominen tant la seva feina o allò pel que han estudiat o el que els apassiona, que són capaços de parlar-ne amb fonament i passió, durant tot el temps que calgui.

Em quedo meravellat. Jo no puc. No domino cap tema, no sé molt de res i sí molt poc de tot. Tampoc hi ha res que m'apassioni fins a l'extrem de dedicar-hi la vida.

M'agrada la música i toco el piano, però sóc un pèssim intèrpret. M'agrada dibuixar i pintar aquarel·la, però no sé aplicar-hi el color i els dibuixos semblen fets per un nen. M'agrada escriure, però sóc incapaç de creure que ho faig bé. M'agrada la història i investigar fets del passat en les fonts primigènies, però no trobo res d'interessant o inèdit. M'agrada la meva feina, però, després del que ha passat, he descobert que no sé fer una part important d'ella...

A vegades tinc la sensació que sóc un frau... Llavors em miro al mirall i em dic, com la Carmen Maura dels 80, "nen, tu vals molt" i em sento ridícul parlant al meu reflex. Tanco pàgina i continuo tocant el piano, dibuixant i pintant, escrivint, treballant i fent investigació històrica... encara que sigui de forma mediocre. I em consolo pensant que hi ha dues coses que faig bé: llegir i mirar cinema... encara que en aquestes dues facetes jo no poso res de creativitat per part meva.

Comentaris

Carme Rosanas ha dit…
Jo també admiro molt aquestes persones.

I no sé tocar el piano, ni sé gens de música...

No he escrit cap llibre, com has fe tu, encara que m'agradaria.

Faig la meva feina tant bé com puc i com sé, però no sóc cap geni fent-la... i hi ha mestres que en saben moltíssim, moltíssim més que jo.

En lloc de dibuixar, i pintar sempre tinc la impressió que jugo i provo.

Llegir, sí que en sé, i escoltar també i potser estimar... encara que tampoc no n'estic molt segura, però què vols fer-hi?

Un frau? tampoc és això, home! Jo no em considero un frau tot i que no sé molt de res i molt poc de moltes coses.

No cal amoïnar-nos per això, Deric! Suposo que no t'has proposat deprimir-nos a tots o deprimir-me a mi... oi?

Apa! Quin rotllo t'he clavat, per no dir res...

Una abraçada i bon cap de setmana!
Deric ha dit…
Fas uns dibuixos genials!
No era la meva intenció deprimir a ningú més enllà de mi mateix...
Sergi ha dit…
Em sento completament com tu, cap habilitat especial, pocs interessos reals, intents de coses en les que no sé si me'n surto... Però bé, tu penses que els que saben realment d'un tema creuen que en saben molt? No dic els número 2, dic els autèntics cracks. La modèstia hi va implícita, perquè quan més en saps, més t'adones que et queda molt per aprendre.

Tu tens llibres publicats, això vol dir que tan malament no ho fas. Però el més important és que facis el que t'agrada, que en quedis content perquè hi poses els 5 sentits. Potser no has d'aspirar a ser admirat per tothom, però sí a estar orgullós del que vas aconseguint amb esforç. Jo penso que això és el màxim, el que s'ha de desitjar. Si després agrades als altres: premi!
Deric ha dit…
Sempre tan reflexiu, XeXu, m'acabes de pujar la moral!
Unknown ha dit…
No ens enganyem, de números 1 n'hi ha ben pocs. Això no vol pas dir que els que no ens considerem números 1 no siguem bons. I tant que ho som! Ens hem de valorar pel que som, el que sabem fer i el que tenim ganes de fer. Que no és poca cosa! No ser brillant no vol dir ser mediocre. I ningú no és perfecte, carai!
Unknown ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit…
L'experiència i els anys també compten, com en el cas del senyor que mostres, els joves brillants de vegades perden pistonada amb els anys. Sap més el dimoni per vell que no pas per dimoni.

La natura reparteix els seus dons de forma arbitrària i injusta i hi ha persones que són bones per a tot, cert, però això no vol dir que siguin, per exemple, felices, un altre tema, o que triomfin en el món social. Molts escriptors pintaven -o pinten- bé, valen per a la música i fins juguen a futbol de forma remarcable.

Hem de potenciar el que tenim, si podem i ens deixen i en tenim ganes, és clar, tampoc no ha de ser obligatori.
Anònim ha dit…
Acabes de descriure el 90% de la població i pel que veig tots els que han fet el comentari també es senten identificats. Sempre he pensat l'estrès que deu significar ser un número de l'1 al 5
Yáiza ha dit…
Què dir-te que no hagin dit ja? Jo tampoc sóc experta en res, ni tinc cap habilitat especial. Vaig estampar-me força intentant tocar algun instrument, mai he tingut gaire gràcia dibuixant, i no sóc bona en cap esport (me'n surto bé esquiant, però és tan car que no hi vaig quasi mai, així que ja ho veus). Resulta que estudio Medicina, i clar, d'això en sé més que la gent que no ho estudia, però sempre sento que sé infinitament menys que els meus companys que són més aplicats que jo. Així que fatal. Sí, sí, llegir també llegeixo, però de cinema no entenc ni un borrall. Però què més dóna? Al final l'important és fer bé el que fem cada dia i sentir-nos a gust amb això. I res... si tu ets un frau, ho som tots. Almenys, reconeixes el que no saps fer!
jomateixa ha dit…
Caram jo també em posaria al sac dels que els agrada moltes coses però no domino realment res!