Sunset Park (2)

Veient la portada del darrer llibre de Paul Auster em pregunto: què és més important, el llibre o l'autor?

Em refereixo al fet que el nom de l'autor és més gran que el del títol del llibre i això em fa reflexionar amb les tàctiques de venda. En aquest cas està molt clar que l'editorial sap que l'autor ven només pel seu nom (creat amb molt de prestigi, això sí) i per això el destaca molt més. Deuen pensar que la gent només en compra un de seu perquè és seu i que no cal diferenciar gaire un títol d'un altre. Gran error, Auster té llibres bons, llibres boníssims i llibres terriblement soporífers. Per tant, sí que decidirem si comprem Sunset Park o comprem Viatges per l'Scriptorium (que, per cert, em va avorrir soberanament).

Sigui com sigui, Auster, si més no per mi, és una aposta segura: m'agrada la psicologia que dóna als seus personatges, gent gairebé anònima que tenen una profunditat especial, gent de grans sentiments, a vegades fins i tot radicals. Però el que els fa especial és que són gent normal, gent que podríem ser perfectament nosaltres i per això ens identifiquem tan bé amb les seves històries. Per això i pel decorat on es desenvolupen la majoria, la ciutat de Nova York, que es converteix en un personatge més.

Sunset Park recupera el millor d'Auster, aquests personatges turmentats que no han tingut una vida fàcil i que passen per aquest món amb dificultats, tirant endavant com poden o com els deixen, a vegades una mica massa encotillats per un destí predeterminat que els costa de trecar. En aquest cas són diversos els personatges i tots tenen prou consistència i són prou importants a la història (fins i tot la casa de Sunset Park, que és un personatge més) com per sentir-los totalment reals, totalment apassionants.

No obstant, si tot el llibre em va encantar, no puc dir el mateix del final. Es veu venir i és un final bastant lògic però no per això, el que passa en si, el trobo massa forçat, massa... (com dir-ho per no desvetllar-lo?) "donem una de cal i una de sorra", ridícul en un sentit, catastrofista en un altre, tòpic en un tercer, fàcil en un quart... potser és pel fet que no té un sol final.


Comentaris

Criticartt ha dit…
Estic totalment d'acord amb tot el que dius... referent a la portada, com vaig llegint llibres molt sovint (per sort), el tema dels títols els memoritzo de forma visual... quan em pregunten que llegeixo penso en la portada i enseguida em ve el títol.... doncs amb aquest llibre no hi havia manera... nomès em vinia en nom de l'autor... pq serà?
nimue ha dit…
buf! doncs jo no li pille el punt a Auster... Ho intente amb aquest a veure si em convenç? ains...
Montserrat Brau ha dit…
Hola Deric!
Encara no he tingut ocasió de llegir-me aquest títol -de fet, és possible que no ho faci, especialment després de llegir el teu comentari, on queda clar que no és un imprescindible, eh?-. M'agrada molt la reflexió que fas sobre els pesos de les paraules a les cobertes. Això dóna per a una novel·la sencera... i encara hi afegiria un altre punt de reflexió: les imatges! T'hi has fixat que sovint les fotos o les il·lustracions no tenen res a veure amb els interiors??
Jordicine ha dit…
El tinc pendent, DERIC! Una abraçada.