El meu 23-F

Foto Agència Efe

Ja fa 30 anys del darrer intent de cop d'estat a Espanya. En dates així és qua te n'adones que només fa quatre dies que vivim en llibertat, tot i que ara ens sembli que sempre ha estat així, i més encara pels joves. Però no, en temps no tan llunyans (i no cal remuntar-nos als nostres avis), la gent tenia encara por de dir en veu alta el que pensaven i es cremaven carnets de partits polítics d'esquerres a la mínima que l'exercit esternudava.

Això és el que va passar aquell 23 de febrer de fa 30 anys: l'exercit va estornudar, i de valent.

En aquella época jo era prou jove i despreocupat com per copsar el que realment succeïa i no va ser fins anys després, a la universitat, que vaig poder interpretar la importància dels fets que s'estaven vivint a la societat espanyola i el conseqüent terror del poble català.

La data del 23 de febrer de 1981, com l'11 de setembre de 2001, són aquells dies que tothom recorda què feia en el moment que estava passant l'esdeveniment que canviaria o estava a punt de canviar el curs de la història.

Aquell dia, tot just feia uns pocs mesos que m'havien canviat d'escola (dels capellans a una laica), i tot era nou per mi: estava descobrint un món al·lucinant i ple de possibilitats per viure.

Eren les sis de la tarda d'un dilluns i tornava a casa amb el metro des de la plaça Catalunya fins Fabra i Puig. El vagó era ple de gent, com sempre a l'hora punta, i ningú feia cap gest que demostrés que sabia què passava al Congrès dels Diputats a 500 km de Barcelona. Jo menys que ningú. Suposo que pensava en el que faria en arribar a casa, en els deures o en el conte de torn que tenia a mig escriure.

Quan vaig arribar a casa la ràdio de la cuina estava posada. En si mateix, això no era cap novetat, però sí que ho era el fet que en lloc del programa de l'Elena Francis, hi havia les notícies. No va caldre escoltar res perquè la mare em va informar de seguida que els militars s'havien rebel·lat i que estàvem en una situació similar a la de 1936. No vaig entendre gaire res excepte la gravetat del rostre i que sabia, pels llibres d'història, que al 1936 havia començat una cruenta guerra civil a Espanya de la qual encara avui (2011) n'estem pagant les conseqüències. En imaginar-me la guerra, el cor se'm va accelerar i una por irremediable em va envair.

La ràdio i la televisió van estar enceses durant dos dies, així com es van anar succeint tot un seguit de trucades preocupades. La tensió es notava a l'aire i es podia tallar amb un ganivet, fins i tot al carrer. I no va ser fins dimarts al vespre que tothom va poder deixar escapar el llarg sospir d'alleugeriment que els havia quedat ben amagat dins del cor i es van tancar les radios i les televisions.