El meu 23-F

Foto Agència Efe
Ja fa 30 anys del darrer intent de cop d'estat a Espanya. En dates així és qua te n'adones que només fa quatre dies que vivim en llibertat, tot i que ara ens sembli que sempre ha estat així, i més encara pels joves. Però no, en temps no tan llunyans (i no cal remuntar-nos als nostres avis), la gent tenia encara por de dir en veu alta el que pensaven i es cremaven carnets de partits polítics d'esquerres a la mínima que l'exercit esternudava.

Això és el que va passar aquell 23 de febrer de fa 30 anys: l'exercit va estornudar, i de valent.

En aquella época jo era prou jove i despreocupat com per copsar el que realment succeïa i no va ser fins anys després, a la universitat, que vaig poder interpretar la importància dels fets que s'estaven vivint a la societat espanyola i el conseqüent terror del poble català.

La data del 23 de febrer de 1981, com l'11 de setembre de 2001, són aquells dies que tothom recorda què feia en el moment que estava passant l'esdeveniment que canviaria o estava a punt de canviar el curs de la història.

Aquell dia, tot just feia uns pocs mesos que m'havien canviat d'escola (dels capellans a una laica), i tot era nou per mi: estava descobrint un món al·lucinant i ple de possibilitats per viure.

Eren les sis de la tarda d'un dilluns i tornava a casa amb el metro des de la plaça Catalunya fins Fabra i Puig. El vagó era ple de gent, com sempre a l'hora punta, i ningú feia cap gest que demostrés que sabia què passava al Congrès dels Diputats a 500 km de Barcelona. Jo menys que ningú. Suposo que pensava en el que faria en arribar a casa, en els deures o en el conte de torn que tenia a mig escriure.

Quan vaig arribar a casa la ràdio de la cuina estava posada. En si mateix, això no era cap novetat, però sí que ho era el fet que en lloc del programa de l'Elena Francis, hi havia les notícies. No va caldre escoltar res perquè la mare em va informar de seguida que els militars s'havien rebel·lat i que estàvem en una situació similar a la de 1936. No vaig entendre gaire res excepte la gravetat del rostre i que sabia, pels llibres d'història, que al 1936 havia començat una cruenta guerra civil a Espanya de la qual encara avui (2011) n'estem pagant les conseqüències. En imaginar-me la guerra, el cor se'm va accelerar i una por irremediable em va envair.

La ràdio i la televisió van estar enceses durant dos dies, així com es van anar succeint tot un seguit de trucades preocupades. La tensió es notava a l'aire i es podia tallar amb un ganivet, fins i tot al carrer. I no va ser fins dimarts al vespre que tothom va poder deixar escapar el llarg sospir d'alleugeriment que els havia quedat ben amagat dins del cor i es van tancar les radios i les televisions.

Comentaris

Pakiba ha dit…
I tantes hi tantes coses que van passar aquell 23 F.de fa 30 anys....
Cesc Sales ha dit…
Jo estava malalt i recordo que van fer dibuixos animats i pelis tot el dia (abans que no feien tele pels matins...)
Joana ha dit…
Aquella tarda vaig anar a la universitat de les Àguiles on hi feia psicologia. Es van suspendre les clases perquè el diputat Josep Mª de Puig ,professor de la Uni, estava al Congrés i el professorat va decidir tancar les classes. Aquell vespre tenia torn de nit a l clínica i és on vaig passar la nit. No va dormir cap malalt ni cap familiar.Tothom amb el transisitor a dins el llit i anat escoltant el que deien. Vaig tenir por aquella nit pensant si tornaria a veure els meus familiars i amics. Ho recordo com si fos ahir i n'han passat 30!
Fins dissabte Déric
Sergi ha dit…
Jo tenia només tres anyets, i com és normal, no recordo en absolut què estava fent, potser mirant Mazinger Zeta, què sé jo. Però saps què, ho prefereixo. Millor no recordar aquell dia. Suposo que molta gent ho va viure com tu, arribar a casa i assabentar-se que la situació no era normal.
Anònim ha dit…
Vaig naixer al 82 un any despres del intent de cop d'estat... m'encan llegir com ho vareu viure vosaltres i saber tot el que hem vaig pedre. Un bes
DooMMasteR ha dit…
Jo en tenia un anyet...
Malgrat hagin passat 30 anys encara no se sap tota la veritat. Que fort!
Belén ha dit…
Y no solamente los catalanes sintieron terror... siempre recordaré lo que me contaron de mi abuelo paterno, que quemó los carnets de ccoo (era el número dos de Teruel) y lloraba pensando que se tenía que ir de nuevo por los Pirineos...

Besicos
kika ha dit…
i pel que vau fer el 23f us reconeixeré dissabte! :-)
Jordicine ha dit…
Jo tenia dotze anys i d'aquell dia recordo que la meva mare estava a València, en una fira de papereria. Va trucar per dir que havien sortit els tancs al carrer. Estàvem acollonits. Ahir, sense anar més lluny, vaig sentir a algú -i no era pas vell- dient que amb el dictador es vivia millor. Mare meva!
òscar ha dit…
El punt i final, per sort, del poder dels militars. Jo aquell dia entrenava a bàsquet, vaig acabar l'entrenament i ja a a casa ... nit de ràdio.